Pinzellades per reviure el Renaixement

De ben jove, Josep Minguell Cardenyes va començar a viatjar regularment a Florència. Hi anava a buscar les arrels, l’origen, els protagonistes de la pintura al fresc, un estil artístic que ell va descobrir en el treball del seu avi i del seu pare. Tots dos pintaven com ell fa ara, directament als murs d’espais arquitectònics, edificis civils, construccions sacres, palaus i temples als quals es dona vida aplicant materials i colors naturals. Morter de calç i sorra, pigments, pinzells, aigua, esbossos, eines i bastida acompanyen un pintor de frescos en la seva feina de donar l’última pell al mur.

De manera decidida i ràpida, l’artista aplica bells pigments dissolts en aigua directament a la paret, quan el morter encara està humit. El procés de carbonatació de la calç fixarà els pigments, donant com a resultat una pintura mat i insoluble a l’aigua, resistent, de pigments purs, d’una gran intensitat cromàtica, transparents i opacs, incomparables a qualsevol altre procediment. Josep Minguell és dels pocs artistes al món que treballa aquesta tècnica mil·lenària, en la qual la pintura és l’expressió de l’espai, les parets expliquen una història a través de l’artista.

Gràcies als pinzells dels pintors de frescos, una ciutat com Florència és visitada cada any per milions de persones que caminen a poc a poc, alçant la vista als sostres i murs, contemplant bocabadats tantíssima bellesa. Van ser obres pintades entre els segles XIII i XV, però Josep Minguell, avui, pinta de la mateixa manera que ho feien aquells artistes del Renaixement florentí.

L’any 2008, Minguell es va doctorar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, defensant la tesi que va esdevenir el llibre Pintura mural al fresc: les estratègies dels pintors. Ara ja té llest per a la seva edició un altre treball on hi ha posat tots els sentits: Florència i els pintors de frescos. La pintura mural al fresc ha perfilat la carrera professional d’aquest artista, amb la pràctica pictòrica i en la recerca, que encara avui el porten a l’aeroport del Prat a enlairar-se cap a la Toscana.

El darrer cop que hi ha anat, el passat mes de maig, ha estat per fer reviure el Renaixement als veïns de Castelfiorentino, una localitat de l’àrea metropolitana de Florència. Josep Minguell va ser escollit per tornar a decorar amb pintures murals al fresc el tabernacle de la Visitació d’aquesta població italiana, que l’any 1491 havien estat fetes per l’artista renaixentista italià Benozzo Gozzoli. Els frescos originals de Gozzoli van ser arrencats a finals dels anys seixanta del segle passat amb la tècnica de l’strappo, que permet extraure pintures murals per poder-les traslladar i conservar, en aquest cas, al museu que el poble de Castelfiorentino ha dedicat a Benozzo Gozzoli.

Aquesta primavera, 530 anys després que Gozzoli lluís el seu estil pictòric, Minguell, que és un dels pocs artistes arreu del món especialitzat en pintura mural al fresc, ha recreat els mateixos motius inspirats en les pintures originals, que es representen la solitud, el consol de la natura i el retorn amb les persones estimades a través de la història de Giacchino, que va ser expulsat de la seva comunitat, segons s’explica al protoevangeli de Jaume.

Minguell ha reinterpretat aquelles escenes que va pintar originàriament Gozzoli, sense obstacles espacials i de colors ocres i òxids. Ho ha fet amb les portes obertes del tabernacle, facilitant que la gent del poble l’anés a veure treballar. “Em venien a saludar, i m’oferien beure i menjar, i em convidaven a festes”, explica Josep Minguell, comentant que “això només es dona en pobles d’una certa dimensió humana”. Content, diu, “d’haver pogut treballar com es treballa realment la pintura al fresc, amb les portes obertes. I la gent ha pogut somiar amb Gozzoli cada dia. Per a ells, ha estat com viatjar al passat d’una part important de la seva història”.

A Castelfiorentino, l’artista català —que, quan no viatja, viu a Barcelona o a Tàrrega, el seu poble natal—, va treballar cada dia durant dues setmanes. “Es va produir la cosa més màgica del fresc, on la pintura fa part dels edificis amb la seva forma, i de la gent, per la història que connecta amb l’entorn, la natura, el paisatge, les muntanyes, que sempre marquen el caràcter i sentiment de les persones. Per tot això diem que la pintura al fresc és una pintura amb arrels”.

L’obra de Minguell, ara ja acabada es podrà veure al tabernacle de la Visitació de la vila toscana fins a finals d’any, quan està previst que els nous frescos també siguin arrencats i exposats en un itinerari per diversos museus de Catalunya.

En terres catalanes, Minguell ha pintat una cinquantena de conjunts arquitectònics, entre els quals destaca el de l’església de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega, on una superfície pictòrica d’una mica més d’un miler de metres quadrats fa veure-hi la Capella Sixtina de Catalunya. És un dels més grans murals de pintura al fresc contemporanis.

Frescos a Barcelona

A Barcelona, Josep Minguell va fer els frescos de l’església de la Mare de Déu del Port. Hi va voler plasmar “l’enyor del mar”, diu. I s’explica: “El port industrial i la ronda litoral van barrar el pas al mar de la gent d’aquest barri, on l’església ha estat sempre un element vertebrador perquè es va preocupar per l’escolarització i la salut de la seva gent. En la pintura els vaig voler retornar el mar, de manera simbòlica”. Ho va fer “pintant la nau de l’església com una barca i, al presbiteri, es veu com la barca arriba a Barcelona”. S’hi pot veure el barri de la Zona Franca, la muntanya de Montjuïc i una gran massa d’aigua.

A Sant Joan Despí, tota una paret lateral de l’església de la Mare de Déu del Carme li va ser concedida per a recrear-hi, també escenes que parlen de la vida de la gent del barri. En aquest cas, explica, “vaig fer la muntanya del Carmel que és on es venera la Mare de Déu del Carme, un mític monticle que connecta la terra amb el cel i està ple de camins. Amb això, Minguell mostra com la gent va anar arribant de tot arreu fins al barri de Sant Joan Despí.

Però, a Barcelona, ens diu Minguell, hi ha altres frescos d’altres autors. I ens en diu uns quants: a l’església barroca de Sant Pere Nolasc, a la plaça Castella, per exemple, en trobem. També al Palau de la Generalitat, obra de Joaquim Torres Garcia que no va poder acabar. N’hi ha també a l’edifici de Correus, vora el port, “on hi ha una representació noucentista esplèndida”, i al Museu Nacional d’Art de Catalunya, (MNAC), podem veure els frescos que representen el Pantocràtor, extrets de l’absis central de l’església romànica de Sant Climent de Taüll.

Ara, Minguell prepara nous projectes, en aquest cas, a la Xina. Sempre de la mà de la pintura al fresc que sap que “és com anar a contracorrent. Jo ho faig perquè és una connexió de mi mateix amb la matèria, amb la terra, a través dels pigments, i això és un exercici de llibertat absoluta”, expressa l’artista, que va créixer convivint amb l’art a casa i que fa poc va ser admès a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts. Minguell ha donat classes magistrals sobre pintura al fresc a la Universitat de Barcelona i a l’Accademia di belle arti de Carrara, a Itàlia, entre altres llocs. Considera el fresc “més que una tècnica, una manera d’entendre l’art i la pintura que es projecta en l’arquitectura directa als ulls, amb colors, tots minerals, la pintura connecta de manera especial amb els colors de la natura”.

Va veure el seu pare pujat a les bastides pintant els frescos laterals de l’església del seu poble a Tàrrega, que després va completar per fer-nos viatjar a les cúpules d’Itàlia que enalteixen la bellesa renaixentista. Entre núvols, volant de Florència a Barcelona i a l’inrevés, ha anat enriquint-se amb informació que ha anat cercant, en una minuciosa tasca investigadora, tot el que ha pogut sobre la vida i obra, el dia a dia i el saber fer dels pintors de frescos florentins, els seus referents i de qui ara ell ens parla i ens mostra la tècnica que tots ells van aprendre a dominar.