La piscina on la diferència es torna norma

Em trobo asseguda en una tarima lateral, just a la vora de la làmina d’aigua de l’històric Club Natació Barcelona. L’aire està carregat d’aquesta humitat densa i clorada que caracteritza als recintes d’alta competició, però avui l’ambient desprèn alguna cosa més. Una vibració que transcendeix el fet purament esportiu. A pocs metres, les i els esportistes que estan a punt de saltar a l’aigua esgoten els seus últims minuts d’escalfament, repassant mentalment cada braçada. Allò que en qualsevol carrer de la ciutat seria interpretat com una excepció, aquí és la norma absoluta. Ningú és més diferent que la persona del costat.

En aquest microcosmos d’aigua i esforç, les pròtesis descansen al costat de les tovalloles, les cadires de rodes esperen a la línia de sortida i les seqüeles d’una paràlisi o malformació d’un membre es desdibuixen sota l’uniforme d’una selecció nacional. Aquí només veig a un contingent humà d’esportistes d’elit preparant-se per al seu torn, habitant un espai segur en un mitjà, l’aigua, que no entén de barreres físiques, sinó d’hidrodinàmica i voluntat.

Barcelona ha tornat a consolidar-se com l’epicentre mundial de la natació adaptada amb la celebració de les Para Swimming World Series 2026. No és una cita qualsevol; és el resultat d’un treball d’orfebreria institucional i esportiva que la Federació Esportiva Catalana de Persones amb Paràlisi Cerebral i Lesió Cerebral (FECPC) fa anys que teixeix amb manyaga. Allò que va començar com un somni l’any 2018, quan van organitzar uns CPISRA World Games que van servir de termòmetre, ha cristal·litzat avui en una de les parades més desitjades del circuit internacional.

La capacitat de Catalunya per a atreure esdeveniments d’aquest nivell ha quedat palesa amb el premi al Projecte Emergent per la Internacionalització del model esportiu català, concedit recentment per la Fundació Catalana per l’Esport a la FECPC. L’acord per a organitzar quatre edicions de les Para Swimming World Series al Club Natació Barcelona no és un fet aïllat, sinó una aposta estratègica. L’objectiu final és demostrar la solvència organitzativa del territori per a aspirar, en un futur pròxim, a la seu d’un Campionat del Món de natació Paralímpica.

Mentre observo el desplegament de delegacions, els números prenen vida pròpia. Són gairebé 240 esportistes procedents de 39 països, una xifra sorprenent si tenim en compte el complex tauler geopolític actual i els conflictes bèl·lics que dificulten el trànsit internacional.Però l’èxit no es mesura només amb els resultats. Darrere de tot això, hi ha un equip de deu persones liderant l’organització, secundades tant per estudiants en pràctiques de protocol i esdeveniments, com per un exèrcit de 200 voluntaris. En total, prop de 600 persones treballen a l’uníson perquè aquesta festa de l’esport sigui impecable.

L’impacte digital és innegable: les retransmissions per YouTube aconsegueixen milers de visualitzacions i l’impacte total en xarxes socials es compta per alguns milions. No obstant això, sorgeix una pregunta incòmoda en veure les graderies: per què, amb aquest nivell d’excel·lència tècnica i audiència digital, les televisions tradicionals continuen donant l’esquena a aquests esdeveniments?

En una societat que sembla cada vegada més alienada i obsessionada amb l’èxit vacu, visibilitzar aquest tipus de competicions ens retorna una imatge de resiliència que el mal anomenat esport de masses poques vegades arriba a transmetre. Sovint, com a famílies, portem a les nostres filles i fills a partits mediàtics en una mena de ritual d’iniciació, esperant que absorbeixin els valors de l’esport. No obstant això, el veritable ritual hauria de començar aquí.

“La veritable superació no és el gest tècnic, sinó la disciplina de ferro que els ha portat fins aquí”

El gest que per a l’espectador casual pot semblar un acte de “superació”, per a aquestes persones és la seva quotidianitat més estricta. Allò que als meus ulls resulta sorprenent —ajustar-se les ulleres o col·locar-se el capell amb una sola mà que amb prou feines compta amb un parell de dits funcionals— és, en aquest context, natural. La veritable superació no és el gest tècnic, sinó la disciplina de ferro que els ha portat fins aquí.

Parlo amb Rodrigo Santillán, nedador de la selecció peruana que competeix des dels 14 anys. Rodrigo conviu amb la síndrome de Charcot-Marie-Tooth, una afecció genètica que afecta els nervis perifèrics provocant feblesa muscular. M’explica, amb un somriure que desmunta, que l’ambient a Barcelona és “chévere”, que la ciutat l’acull amb una escalfor especial i que el seu objectiu és continuar recorrent el món amb les Para Swimming World Series, amb la mirada sempre posada en els pròxims Jocs Paralímpics.

Rodrigo no està sol; homes i dones amb realitats físiques diverses comparteixen la seva mateixa ambició. Aquesta ambició és la que ha portat a la FECPC a professionalitzar-se al màxim. Enguany, per primera vegada, s’ha passat de l’entrada lliure al sistema de pagament, un pas necessari per a dotar de valor a l’esdeveniment i generar els mitjans que l’esport d’elit mereix. I el club amfitrió, el CN Barcelona, consolida el seu lideratge inclusiu comptant en les seves files amb destacades figures paralímpiques i un equip tècnic d’elit. Al capdavant es troba Rubén Reguart Oto, director tècnic d’Esport Adaptat i un dels grans impulsors d’aquest model, qui treballa diàriament perquè els seus nedadors no només competeixin al més alt nivell internacional, sinó que ho facin integrats plenament en l’estructura d’un club històric.

La memòria esportiva ens trasllada inevitablement a 2013, any en què Barcelona va fer història en acollir el primer Campionat del Món de Futbol per a persones amb lesió cerebral. Aquella cita va ser la llavor que va impulsar disciplines com la boccia i que avui permet a Catalunya liderar fites com haver consolidat la primera federació de l’Estat amb un equip de futbol femení adaptat.

“La veritable barrera no està en un cos que funciona diferent, sinó en la mirada de qui encara no ha entès que l’excel·lència no té una única forma”

En el centre d’aquest engranatge es troba Ismael Sánchez, gerent de la FECPC, qui ha estat una peça clau en la professionalització d’aquest model. A través de programes transversals com Esport sense Barreres, ha transformat la gestió esportiva en una eina de canvi social real. Per a Ismael, l’organització de les Para Swimming World Series o l’aspiració a un futur Mundial ja no són mers desitjos competitius; són una necessitat estratègica per a visibilitzar la falta de mitjans i reclamar un espai de dret propi en l’esport d’elit.

L’horitzó es dibuixa ambiciós i transformador. En el centre d’aquesta planificació s’estudia la unificació de les cinc federacions d’esport adaptat per a consolidar una estructura institucional única i transversal. Aquest impuls busca garantir una promoció esportiva que arribi a cada racó del territori. Però la veritable fita seria aconseguir un gran somni: un Centre d’Alt Rendiment dissenyat exclusivament per a persones amb discapacitat. Un espai de referència que no només aculli a l’elit, sinó que actuï com a epicentre de formació i trobada per a l’esport de base, el personal tècnic i tot l’ecosistema paralímpic. Perquè, encara que els referents actuals ajuden a generar activitat i comunicar, els “influencers” de la visibilitat no han aconseguit encara un canvi estructural real en les polítiques d’inversió. Fa deu anys, un esdeveniment d’aquesta magnitud hauria estat impensable; avui és una realitat, però demà ha de ser l’estàndard.

Giro la mirada a la piscina just quan acaba una sèrie. Aquí ningú competeix en solitud. L’equip humà que acompanya a cada esportista actua com una extensió dels seus propis cossos. No és només assistència tècnica; és l’abraçada suau de qui ajuda a entrar en l’aigua, és la mà ferma que subjecta abans de l’avís de sortida, és la cinta que manté el tors en la posició reglamentària. Hi ha una tendresa profunda en aquesta confiança mútua, una entrega que transcendeix el reglament.

I llavors passa aquella cosa que defineix l’esperit d’aquest lloc: el públic a la graderia esclata en una ovació tancada. No només aplaudeixen a qui ha arribat primer, sinó que mantenen l’energia fins que l’última persona arriba a tocar la paret. Aquí la mesura dels temps és diferent perquè el valor de l’esforç és absolut.

Barcelona ha demostrat que està preparada per a continuar sent la llar de la natació mundial adaptada. L’aigua del Club Natació Barcelona avui no només reflecteix els focus del pavelló, sinó la imatge d’una societat que, quan vol, sap mirar de cara a la capacitat i al talent, sense etiquetes.

Com a redactora, però sobretot com a espectadora que amb prou feines sap nedar, surto d’aquí amb la certesa que la veritable barrera no està en un cos que funciona diferent, sinó en la mirada de qui encara no ha entès que l’excel·lència no té una única forma. Les Para Swimming World Series i el treball de tot l’equip de la FECPC són el present, però també el far que il·lumina un futur on l’esport, senzillament, sigui per a totes les persones.