Un pixapí a can Marxant

He comès moltes (i ridícules) heroïcitats per amor, com ara pujar a un tren de Rodalies o compartir un menú vegetarià. Fa uns quants dies, amb aquell to de veu afable i sinuós que les dones emprenen per imposar el seu albir, l’Alba em va proposar de passar una setmana de lleure a la muntanya.

La meva costella desconeixia, tot i que ho podia imaginar perfectament, l’odi i la repugnància ancestral que sento pels camins pedrosos i les alçades en general: de ben petit, pare i mare tingueren la pensada d’apuntar-me a uns campaments d’estiu a la vora d’un pantà (experiència que recordo amb un profundíssim i dolorós enuig, no només per les espantoses activitats esportives que s’hi oferien, sinó també per la nefasta presència d’un estol de monitors simpàtics endollats a una guitarra, amb les conseqüents i insofribles cançons). Però vaig accedir, finalment, esperançat que al Pirineu hi trobaria, si més no, temperatures més afins al meu esperit hivernal.

Després de demanar ajuda a Twitter, el col·lega i xef Jan Farrus em recordà l’existència de can Marxant, el seu hotel a Tavascan. Només arribar al Pallars Sobirà, aquesta terra que tant havia menyspreat em va regalar l’alleujament d’un fred pel qual hauria pagat tot l’or del món. Escapar de la dolorosa calorada barcelonina hagués estat un motiu suficient per visitar durant uns dies aquest racó de món, però a can Marxant s’hi troba una lliçó d’hospitalitat extraordinària. En Jan hi ha recollit tot l’esforç de la seva àvia Maria (emperadriu d’un hort excepcional) i del seu pare Ricart; aquestes generacions fructifiquen en una cuina excelsa d’un xef que podria comandar qualsevol gran restaurant de Barcelona, però que ha decidit explicar-nos que no hi ha ambició més productiva que estimar la pròpia llar. Si aneu a can Marxant no tindreu temps d’experimentar un desig perquè en Jan i la seva família ja us l’haurà dut a taula. Si us deixeu de mandangues i pugueu a Tavascan, a banda del fred hi trobareu tres generacions d’excel·lència hostalera.

Jan Farrus, un xef que podria comandar qualsevol gran restaurant de Barcelona, però que ha decidit explicar-nos que no hi ha ambició més productiva que estimar la pròpia llar

Només així pot explicar-se que, a banda de passar hores llegint tranquil·lament a la terrassa de can Marxant (i contagiant la parròquia amb el fum insuportable dels meus puros), en Jan hagi aconseguit que servidora mogui el cul fins el bellíssim estany de Naorte fins a fer el cim al refugi de Certascan (un indret demencial que sobreviu vora els 2.300 metres d’alçada i on els seus esplèndids vescomtes et sorprenen l’estómac amb uns correctíssims canelons d’espinacs). L’escena fou admirable: vaig pujar a la muntanya vestit de pixapí prototípic, pràcticament com si anés a comprar l’ensaïmada matinal a can Brunells, i amb les bambes de carrer i el meu jerseiet marca Iaios devia ser detectable des de Mart. En veure’m saltar tot joliu d’un Gorg per submergir-me a l’aigua glaçada del riu de Lladorre, l’Alba em mirava com si li haguessin canviat el saldo amb qui viu: “Si m’arriben a dir que faria això amb tu no m’ho hagués cregut mai”, em deia mentre ens en cardàvem del nostre petit viatge tot devorant una truita de patates realment antològica.

Hem viscut el luxe i estimat els millors hotels del món. Però a aquestes alçades de la pel·lícula, a servidora l’exciten únicament les coses que s’estimen i es fan de veritat. Fa dies arribava a casa d’en Jan buscant només l’experiència sideral d’abrigar-me. Ara que soc a punt de marxar la visió d’arribar a Ciutat Vella i continuar vivint entre l’aire de foc i els carrers embrutits em sembla una prospectiva tan fastigosa com els campaments d’estiu que em torturaren de petit. Cal venir a aquesta terra, no només pels seus aires, sinó sobretot per comprovar com els nostres prejudicis es desfan amb el pas del temps com aquests tomàquets d’hort tan siderals de na Maria que ja formen part del cervell del meu paladar. Mentre el sol cremi, tornarem a can Marxant. I si no ho fa, també.