Plaça de Catalunya, la plaça que centrifuga

No és habitual que a la plaça de Catalunya hi passin coses. Tot i ser el centre de Barcelona, l’activitat es concentra, i molt, als voltants. Se centrifuga amb força cap enfora. Però aquest mes de maig, la plaça té una cita important. S’hi fa el Tast de la Rambla, que les obres en aquest carrer obliguen, de nou, a traslladar. Això vol dir que milers de persones, molts barcelonins, tornaran a endinsar-se al centre més cèntric de Barcelona per tastar les novetats gastronòmiques que els restauradors ofereixen en aquest esdeveniment que vol fer precisament això, que els barcelonins no renunciïn a trepitjar el centre de la seva ciutat. I té mèrit, perquè la plaça de Catalunya acostuma a estar més ocupada per coloms que per humans.

Aquest lloc fa temps que necessita una reforma, i el govern de la ciutat la té a l’horitzó, tot i que encara no hi ha detalls de com es farà. Fa 65 anys que aquest espai no es renova, des del 1959, quan es va fer la rosa dels vents que hi ha dibuixada al centre, pensada més per veure-la des de l’aire que des del terra quan s’hi passeja. També necessiten renovació algunes voreres properes, gastades per l’intens ús que se’n fa. Aquí s’ha actuat més sota terra que a la superfície. De fet, el subsol de la plaça de Catalunya està densament poblat. Hi passen moltes coses: és un gran intercanviador de metro, rodalies i FGC.

Sota la plaça també hi ha una altra plaça —aquesta, sense llum natural— on es creuen els usuaris del transport públic i on acostuma a haver-hi actuacions dels músics de carrer, que aprofiten la bona sonoritat d’aquest espai. Al subsol, el públic és molt més variat: gent que arriba des de diferents línies de tren i metro, des de diferents punts de Barcelona i Catalunya, i que es distribueix ràpidament un cop arriben al carrer. En canvi, si ens fixem en la gent que és a la superfície, just al mig de la plaça, el paisatge és molt més homogeni, només alguns turistes que encara volen endur-se com a record la foto envoltats dels centenars de coloms ansiosos per menjar el pinso que els ofereixen, aletejant de forma gairebé violenta. Una activitat que es va posar de moda als anys vint i que no farien la majoria dels barcelonins, que no tenen precisament estima per aquestes aus.

Envolten aquesta esplanada despullada, sense ombres i apropiada pels coloms, un perímetre d’arbres i d’escultures (n’hi ha 29) d’artistes de renom com Josep Viladomat, Frederic Marès o Pau Gargallo. La més coneguda és l’homenatge a Francesc Macià, de Josep Maria Subirats, una escala invertida que està prop de la confluència amb la Rambla. I entre escultures, arbres i bancs, hi ha persones que hi busquen refugi. Refugi del sol, del bullici del centre de la ciutat o de la vida en general. És una mena de segona corona tranquil·la prèvia al formiguer que hi ha als carrers que l’envolten.

La centrifugació del centre s’accelera a mesura que s’allunya del quilòmetre zero. El soroll, el trànsit i el bullici augmenten als peus de les façanes il·lustres que acoten la zona: El Corte Inglés, la botiga d’Apple, punt de trobada wifi, o l’emblemàtic bar Zurich, punt de trobada presencial. Són les referències d’una plaça que tothom coneix, que es voreja, però que molt poques vegades es trepitja.