Plensa/ Subirachs/ Macbeth

L’univers d’allò que els cursis anomenen “polarització” ha fet niu al Gran Teatre del Liceu en ocasió del Macbeth verdià esculpit per Jaume Plensa. Allò que, en la nit d’estrena, fou un rotund orgasme de bravos ha contrastat amb alguna lleugera boada (fins i tot sonora, pel que vaig viure a la funció de dimecres, amb molta més presència d’abonats, quan Plensa sortí a saludar a escena trencant així la consuetud de la majoria de registes del planeta que llueixen palmito només a la premiere). Diria que la diversitat d’opinions no rau en l’aproximació dramatúrgica del nostre escultor nacional –seria difícil, car simplement no en té cap– ni en la rumorologia barcelonina segons la qual diuen diuen diuen que el capritx liceista ha costat un parell de milions de pepinos al contribuent (dels quals, diuen diuen diuen, l’escultor se n’ha embutxacat tres-cens mil). En realitat, tot és més senzill.

El Liceu ha fitxat la marca Plensa S.L. per fer Macbeth com podria haver comprat l’imaginari visual de Netflix, Louis Vuitton o Coca-Cola. L’escultor ha complert la tasca encarregada, col·locant a escena les seves arxiconegudes efígies pensants i sopes de lletres i ordint una direcció d’escena tòpica que podria haver aplicat en copy-paste a qualsevulla altra òpera del repertori. Els cranis privilegiats del nostre primer equipament públic volien captar el públic plensista i omplir el teatre d’aquells espectadors que troben pau metafísica als ulls d’avellana que l’artista ha exportat a tot el món. I en Jaume els ha donat la metadona. Qui vulgui complexitat teatral, filleta meva, que es compri un DVD o marxi de cap de setmana a un altre teatre. En termes de pur màrqueting, les coses són bones si funcionen i, pel que sembla, aquest Macbeth serà un dels hits populars de la temporada. Caixacobri.

Com em contava el meu estimat galerista Antoni Valero ahir a l’Ateneu, amb Plensa està passant un fenomen bastant semblant a l’afer Subirachs. Després d’omplir la majoria d’oficines de La Caixa amb els seus insofribles gravats i d’erigir-se en continuador de l’obra gaudiniana a la portalada encara més espantosa de la Sagrada Família, l’escultor Subirachs es convertí en l’ase dels cops de tota la progressia cultureta barcelonina. En un fenomen d’expiació semblant (iniciat també amb una portalada polèmica, la del Liceu, a la que el director de la casa va lloar com un mur de contenció de homeless i putes amb una deliciosa retòrica freudiana), ara Plensa és el receptacle ideal de totes les esmenes de progres i refinats. A Catalunya, ho sabeu de sobres, ens agrada tenir artistes de fama mundial, però si triomfen massa els acabem repudiant sense cap mena de pietat.  

Si ens allunyem una mica de les patologies tribals, cal dir que al Liceu (i en molts teatres d’Europa) hem vist prou coses semblants a aquest Macbeth com per dir que l’invent de Plensa no és ni una obra mestra ni una absoluta tifa artística. Té el mèrit, això sí, de treure carn i pes emocional a una obra que hauria de fer vibrar l’espectador des del primer minut i que, finalment, només provoca tedi (l’únic espai que sorprèn i en positiu és l’esplèndida coreografia d’Antonio Ruz). Sortosament, l’òpera compta amb el que ha de tenir: Luca Salsi m’ha regalat l’alegria de tornar a escoltar el rei foll en la línia del meu adorat Cappuccilli i la Radvanovsky dispara míssils que és una meravella (l’instrument està un pèl cansat de tant mambo i faria bé en reduir activitat). En Schrott no és my cup of tea però bé, i aquest noi que fa Macduff tingueu la bondat de posar-lo a cantar Taminos.

A Catalunya, ho sabeu de sobres, ens agrada tenir artistes de fama mundial, però si triomfen massa els acabem repudiant sense cap mena de pietat

Però he d’escriure de nou que la millor notícia dels darrers mesos pel que fa al Liceu és l’esplèndida forma de la seva orquestra mercès al curro que hi ha dedicat Josep Pons. El nostre director no és un especialista verdià (ni del gènere), però és un músic excel·lent i ho va palesar en una lectura transparentíssima amb instants genials com l’apianament de Due vaticini o un acompanyament del cor Patria oppressa que em va semblar una fucking obra mestra de la batuta. Només una petició, Josep: alleugera una mica més els tempi de la primera part o, entre la lentitud orquestral i la buidor escenogràfica, ens acabarem clapant. I un parell de precs als responsables del teatre: el cor (especialment la secció femenina) necessita renovació i molt més de múscul, i si en el futur voleu noves col·laboracions amb un artista de gran talla, al vostre propi sostre en teniu un.