Polèmiques, veritats i mentides sobre el ‘dress code’ a Barcelona

Una companya diu que ha aprofitat les rebaixes per anar-se’n a comprar roba per anar a la feina, amb la particularitat que, durant les pròximes setmanes, la pandèmia l’obligarà a treballar des de casa. Explica que no vol que li torni a passar com quan va haver de fer teletreball per primer cop, el març de l’any passat, i es passava tot el dia en pijama. S’ha proposat vestir-se i arreglar-se cada dia per posar-se a treballar encara que ho faci des de casa i no l’hagi de veure ningú.

Després hem parlat de Bridgerton, la sèrie d’època estrenada recentment per Netflix amb gran èxit. Pels qui no l’hàgiu vist, us diré que Bridgerton és un divertimento ambientat a l’alta societat de Londres durant la Regència. La productora Shonda Rhimes, que la sap molt llarga, s’ha pres una sèrie de llicències dramàtiques que resten rigor històric a la producció, però als milions de fans que han xalat amb tot el que té d’excessiu i extravagant els és absolutament igual.

Un dels atractius de Bridgerton és el seu vestuari: increïbles vestits de ball, joies desmesurades, tocats de plomes… La responsable és Ellen Mirojnick, dissenyadora de vestuari de pel·lícules mítiques com Instint bàsic o Behind the Candelabra, ja veieu per on van els trets oi? Barroquisme i sensualitat a dojo. M’atreveixo a dir que en aquesta època tan grisa que ens toca viure —teletreball en pijama i xandall i sense poder anar pràcticament enlloc—, apreciem encara més una sèrie on els personatges vesteixen estupendament —pobre del qui no segueixi el dress code–– i encadenen balls i recepcions reials amb festes transgressores i vetllades operístiques.

En aquesta època tan grisa que ens toca viure —teletreball en pijama i xandall i sense poder anar pràcticament enlloc—, apreciem encara més una sèrie on els personatges vesteixen estupendament i encadenen balls amb festes transgressores i vetllades operístiques

El dress code o codi de vestimenta són una sèrie de normes i pautes que identifiquen la manera de vestir en determinades ocasions. A Occident, s’han anat relaxant amb l’argument que el dress code és carca i elitista, encara que hi ha qui pensa que amb això de que tothom vaig com vulgui a tot arreu ens hem passat de frenada. El 2009, el Gremi de Restauració va demanar poder vetar l’entrada a les persones que no portessin samarreta, generalment guiris, perquè perjudicava “l’estètica i l’ambient del local”. Dos anys després, vaig entrevistar per Catalunya Ràdio a Lluís Sans, gerent de les botigues Santa Eulàlia, qui em confirmava que a Barcelona “desgraciadament, s’ha abusat una mica del casual”, un fenomen que, per bé que global, es donava especialment a la nostra ciutat. Per Sans, no es tractava de vestir sempre formal sinó amb intencionalitat. O sigui, que per ser elegants no calia que semblés que veníem de fer l’aperitiu al mític Sandor.

Però, a Barcelona, realment tothom pot anar com vol? Doncs depèn. Per exemple, la discoteca Twenties explica al seu web que “saber com vestir-se és clau per no tenir problemes per entrar a la majoria de les discoteques de moda de la ciutat comtal” i detalla com fer-ho per evitar “que algun porter et faci passar una mala estona”. Tot seguit, desgrana com s’han de vestir els nois i les noies. En el cas d’elles, afegeix: “Si tens el cabell rapat, molt curt o d’algun color poc comú, de vegades pot ser motiu en algunes discoteques chic de la ciutat per no deixar-te passar”. I recomana: “Si és el teu cas, aplica’t una mica més perquè no s’hi fixin”. Posant-te un barret? Una perruca? No diu com.

A Occident, les normes de vestimenta s’han anat relaxant amb l’argument que el dress code és carca i elitista, encara que hi ha qui pensa que amb això de que tothom vaig com vulgui ens hem passat de frenada

Paradoxalment, al Gran Teatre del Liceu —per algunes persones, especialment per les que no hi ha posat mai els peus, el súmmum de l’elitisme— no hi ha codi de vestimenta. De fet, teatres operístics d’arreu del món fa anys que lluiten per treure’s de sobre aquesta etiqueta. Sense anar més lluny, fa uns anys The English National Opera va posar en marxa una campanya protagonitzada per Damon Albarn (Blur, Gorillaz) i Terry Gilliam (ex-Monty Phyton) per demostrar que la lírica no era un espectacle carrincló per a vells milionaris vestits d’etiqueta. Rupert Myers, advocat i escriptor, li va dedicar una columna crítica amb un títol que ja és tota una declaració d’intencions: “No és elitista arreglar-se per anar a l’òpera” (The Guardian, 4 d’octubre de 2012). Myers —tot citant el novel·lista David Mitchell— considerava que pels homes posar-se una americana és una forma tremendament tranquil·litzadora de semblar inusualment intel·ligents —molt british tot plegat— i que és totalment democràtica perquè en pots comprar una a M&S per menys del que et costen unes vambes. Conclou que arreglar-se forma part de l’experiència de l’òpera de la mateixa manera que els aficionats al futbol o al rugbi es vesteixen amb els mateixos colors que els jugadors del terreny de joc.

O sigui que vestir-se, en certa manera, és voler formar part de l’espectacle sigui quin sigui i es faci on es faci.