Porxos i reculades a Barcelona

Diu la memòria de la norma urbanística del 22@: “Els projectes d’edificació minimitzaran les plantes baixes palafítiques per evitar la desertització dels fronts edificats. Si se’n preveu alguna, el projecte justificarà suficientment la idoneïtat i conveniència de la proposta, atenent a la millora dels espais públics amb els quals confronti, i a la proporció, funcionalitat i coherència de l’espai resultant. Els espais resultants dels buidatges en planta baixa hauran de tenir una lectura clara, continua i estar lliures de reculades o d’elements de serveis o espais propis de l’edifici com ara patis, rampes, escales, baixants o aparcament de bicicletes. En cas d’edificació configurada en corona, es prioritzarà l’alineació a vial en les plantes baixes, evitant reculades puntuals que no responguin a la solució sorgida d’una anàlisi acurada de l’entorn i es puguin justificar per una millora en la configuració dels espais públics”.

Jo, en canvi, seria partidària de fer grans obertures a les plantes baixes de l’Eixample del segle XXI que és el Poblenou, per entrar als interiors de l’illa, i per repescar la idea original de Cerdà d’obrir els jardins de la ciutat a tothom. Gaudí ho va concebre així a la Pedrera: va fer una gran obertura a la cantonada, per a poder veure el gran pati interior amb l’escalinata, farcida de colors, des del passeig de Gràcia. Allà hi he vist exposades des del cap de la Carmencita, la neta d’Antonio López, fins al crani de ximpanzé sobre rodes que Miquel Barceló va inventar jugant pels carrers de Mali. Crec que és la millor sala d’exposicions del món, aquest gran celobert de 6 plantes, al final d’una obertura porxada a la Pedrera.

També l’Edifici Mediterrani, al carrer Consell de Cent, té una planta baixa completament diferent de les de l’Eixample tradicional. Aquí, Bonet Castellana i Puig Torné van fer recular les entrades als pisos així com el local (una botiga d’electrodomèstics molt coneguda durant molts anys). L’encàrrec els el va fer la promotora La Llave de Oro, i avui llueix com una de les millors cantonades del carrer Consell de Cent.

Val la pena destacar la reculada genial l’edifici del carrer d’en Roig de Josep Llinàs, aconseguint una amplitud pel vianant excepcional en un dels barris més densos del món. En aquest cas, Llinàs ho fa amb una reculada tant en planta baixa com en planta pis, fet que pràcticament assimila l’amplada del nou carrer d’en Roig a la d’un carrer modern, fins a les portes del local dels baixos. És un gest aparentment simple, però no tan fàcil d’encaixar quan el programa de les plantes de sobre són habitatges. Ara, caminant per aquell tros reviscolat de la ciutat, sembla l’única solució decent i possible. Sembla tan obvi! I, en canvi, s’ha utilitzat tan poc aquest recurs…

Escrivia Maurici Pla, a Catalunya: guia d’arquitectura moderna, 1880-2007, una excel·lent revisió del projecte construït: “La determinació dels tres blocs té molta cura de les relacions espacials entre els àmbits horitzontals: els carrers i l’edifici, els espais públics i els espais de domini domèstic, els espais de transició. El projecte reflexiona sobre el valor de l’alineació de carrer a la Ciutat Vella, una línia sense definició, una franja de tolerància entre gent diversa, al marge de la dinàmica de la infracció i la sanció”.

També l’edifici de Mediapro a la Diagonal, obra de Carlos Ferrater, té un gran porxo en planta baixa, que dona una continuïtat simbòlica al carrer Bolívia fins a la Diagonal. Allà a sota s’hi va situar un bar fantàstic, el Daniel, on s’hi han fet menús migdia durant més de vint anys d’una relació qualitat-preu única. Un bon indicador de l’èxit urbà d’aquest local és que força arquitectes del Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona hi van a esmorzar i dinar, en lloc d’anar al centre comercial, que tindrien més a prop. Com que, a més, l’edifici fa un efecte mirall, hi ha des de fa anys grups de joves assajant música i ballant a ritmes trepidants, i donen una vitalitat única a aquesta cantonada.

Impedir aquestes obertures, porxos i situacions palafítiques per sistema és matar mosques a canonades

Reconec que gestionar les excepcions, a les ciutats, és complicat. Sovint s’esgrimeix que aquests espais són bons perquè hi dormin persones sense sostre, que acumularan brutícia… Per això la normativa ho impedeix. Però francament, el que cal és fer habitatge assequible, i donar sostre a qui no en té. Permetre que es col·loquin espais infantils sota els porxos, o que els locals hi puguin situar més taules per animar la vitalitat dels espais al llarg del dia.

Ara hi ha un Pla d’Ombres que col·loca tendals arreu de la ciutat, però els porxos son l’invent més antic i sostenible per garantir ombra als vianants. Només cal veure les places porxades de Girona, Vic o Banyoles per entendre el tipus d’ús que es pot generar. Impedir aquestes obertures, porxos i situacions palafítiques per sistema és matar mosques a canonades.