Què fa un vicepresident (del COI)?

Quan els primers Jocs Olímpics de la teva ciutat t’agafen amb el teu pare presidint l’organisme que els impulsa i a tu a punt de fer els 33 anys, no hi ha dubte que els has de viure intensament i que t’han de marcar profundament. Ja si després ho vius amb melancolia o no, és cosa teva. No ha estat, sembla, el cas de Juan Antonio Samaranch Salisachs, que viu a Madrid ja de fa temps i que també fa uns anys va deixar de ser vicepresident del Comitè Olímpic Internacional (COI), tot i que ara hi torna.

De la conversa que vam poder mantenir en l’obertura del cicle Moments Estel·lars de la Barcelona Contemporània que organitza The New Barcelona Post a la Casa Seat i amb la col·laboració de Must Media Group, en destil·lo sobretot això. Poques ganes d’aturar-se en el passat i de viure’l amb nostàlgia. Per part del protagonista, com a mínim.

No troba que ni Barcelona ni els barcelonins hàgim canviat tant com per no poder tornar a enlluernar el món sencer. Tot i que si  veu algun canvi de gruix que podria aturar això o alentir-ho, és en una classe política que malgrat les trifulgues típiques de sempre potser ara costa de veure que trobi un moment de treva (olímpica) per defensar amb unitat algun projecte de ciutat i de país.

Samaranch tampoc no es queda aturat en el model clàssic dels Jocs Olímpics. Abans eren sinònim d’infraestructures i d’inversions per a la ciutat que els acollia. Ara diu que són, sobretot, “una bona idea”. I en defensa la sostenibilitat. L’econòmica i la mediambiental.

Defensa que uns Jocs Olímpics com els d’hivern del 2030 poden aportar els avantatges clàssics (i tan necessaris, tal com estem d’un temps ençà) de suma de moral, d’autoestima col·lectiva, de valors lligats a l’esport, a més de generar llocs de treball i una activitat econòmica molt forta. Però d’inversions, només les que vulgui la ciutat o el país d’acollida, i només si troben que calen.

Relativitza la transcendència en la picabaralla amb el govern socialista de l’Aragó, perquè creu que això de fora estant “es veu, però no es viu”. I reconeix amb la boca petita que allò que podria donar paper barceloní a la candidatura (el gel, és a dir, patinatge i hoquei) és allò que està en disputa amb els veïns torracollons.

Sortirà? No sortirà? Samaranch és optimista. L’ha fet feliç la Copa Amèrica a Barcelona, junt amb aquella foto de polítics celebrant-ho amb els organitzadors al Port, on no hi faltava ni l’apuntador (vegis aquí l’alcaldessa Ada Colau). Li ha recordat aquella foto en barca amb el seu pare, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Narcís Serra, l’empresari Carles Ferrer Salat i Josep Miquel Abad, del comitè organitzador. “Hi ha brots verds” de recuperació de Barcelona, diu. Aquesta copa a la ciutat troba que pot ser un primer pas en clau de gran esdeveniment que ho oficialitzi, i els Jocs Olímpics d’hivern del 2030 en podrien ser el segon. Veurem.

Hi ajudarà ell com a vicepresident? Perquè, de fet, què fa un vicepresident? Al COI i arreu acostuma a existir-ne el dubte. No acaba de contestar-hi del tot, però deixa clar que sí que hi podrà ajudar.