Qui s’escalfarà a l’hivern?

Una cosa és parlar-ne a l’estiu o a la primavera, però l’altra és parlar-ne ara, que arriba el fred. No és el mateix preguntar-se avui “quanta gent no podrà pagar la calefacció aquest hivern” que preguntar-s’ho a l’agost. El preu de la llum està disparat, més que mai, i no tothom acaba d’entendre per què.

Tenim sanitat pública, escola pública, tele pública, però la llum és privada. Jo diria que la llum (la llum per cuinar, per dutxar-se amb aigua calenta, per tenir escalfor i no quedar-se amb les mans balbes a les set del vespre) és un dret fonamental. La paguem, però, com el transport, hauria de tenir un preu raonable. Déu va fer la llum, però els rebuts són cosa nostra, pel que sembla.

Qui ha passat fred de petit, a casa, per pobresa, no se n’oblida mai. Se li queda clavada aquella sensació d’encongiment, de moltes capes de roba, de la tortura de llevar-se, de nit, al lavabo.

Aviat començaran els anuncis de calefacció, amb cases amb parquets maquíssims, sofàs blancs, gossos llanuts i nens estirats a terra fent els deures tan de gust. Encendrem els llums dels carrers, per Nadal, perquè no hi ha res més bonic que la llum.

Recordo la pel·lícula L’home que estimava les dones, de François Truffaut. El protagonista, Bertrand, aconsegueix una cita. I es posa tan content, tant, allà a l’habitació de l’hotel, que el que fa és encendre totes les llums. La del sostre, la de la tauleta, la del lavabo… És una escena preciosa que resumeix molt bé la felicitat.

Cap nen d’aquesta ciutat hauria de passar fred a dins de casa.