Redibuixar Barcelona

Som a la recta final de la legislatura municipal i també, oh sorpresa, de les obres de la superilla de l’Eixample, un dels grans projectes de transformació de la ciutat impulsats pel govern d’Ada Colau i, justament per això, també un dels més controvertits. Per uns, els seus partidaris, és un somni fet realitat, un gran pas en la bona direcció amb el qual Barcelona tornarà a ser un referent. Per altres, els detractors, una ocurrència pijipi, una destrucció del llegat sagrat de Cerdà pràcticament equiparable a la mutilació dels budes de Bamian perpetrada, fa vint anys, pels talibans. Iconoclastes!

Les grans transformacions urbanístiques sempre són polèmiques i fortament blasmades. Només cal repassar la premsa de finals dels vuitanta per comprovar que la creació de la Barcelona olímpica no va ser ni molt menys del gust de tothom. Per no parlar, és clar, de l’obertura, fa més d’un segle, d’una de les artèries de la ciutat: la Via Laietana (1908-1913). Es calcula que per la creació d’aquest carrer que connecta l’Eixample amb el port, travessant la bigarrada Ciutat Vella, es van demolir centenars d’edificis, entre els quals un grapat de palaus de gran valor patrimonial, i es va haver de procedir al desplaçament forçós d’unes 10.000 persones.

Fa unes setmanes, el responsable del compte de Twitter @CatalunyaColor va publicar amb gran ressò una sèrie de fotografies interessantíssimes d’aquell gran procés de transformació urbanística oportunament acolorides. Hi apareixen imatges d’alguns dels vuitanta-cinc carrers que van desaparèixer en l’operació. També el testimoni del qual foren places humils, però plenes de racons amb encant, com la dels Argenters o de l’Oli i que ja són història. Les fotografies que fan més basarda són les que mostren els grans espais oberts pels enderrocs. No tant pel que hi apareix com pel que intueixes que hi havia hagut: cases, comerços, vida. Una ciutat esborrada per dibuixar-ne una de nova.

Les imatges d’aquest procés de destrucció i posterior construcció eren de sobres conegudes, però fins ara només les havíem vist en blanc i negre i em fa l’efecte que, per això mateix, ens afectaven menys. Sospito que ens costa molt més reconèixer-nos en les fotos en blanc i negre. L’empatia va lligada al color. Suposo que és per aquest mateix efecte que quan veiem documentals acolorits de Hitler, Stalin o Franco, dels camps d’extermini, dels horrors de la guerra, se’ns glaça la sang… Les víctimes podríem ser nosaltres. Però aquesta seria una altra història. Tornem a l’urbanisme:

Passi el que passi a les pròximes eleccions, ningú podrà esborrar ja els quatre eixos verds i les noves places que conformaran d’aquí a unes setmanes la superilla de l’Eixample. Els cotxes ja no seran mai més els amos d’aquests carrers del rovell de l’ou de la ciutat. O sí? Segurament que l’ideòleg del projecte de reforma olímpica de les Glòries, l’arquitecte Andreu Arriola, tampoc pensava que l’ambiciosa anella viària elevada que hi va projectar, el controvertit tambor de la plaça de les Glòries, acabaria enderrocat, poc més de dues dècades després d’inaugurar-se.

És evident que periòdicament cal redibuixar la ciutat per adaptar-la als nous temps, però essent conscients que aquest procés innegablement apassionant també és dolorós.