Quan regular sense mesurar acaba sent improvisar

Aquest podria ser un més dels molts articles d’opinió sobre l’habitatge. Cada dia se’n publiquen anàlisis i reflexions, i pot semblar que ja està tot dit. Tanmateix, hi ha un element que sovint s’obvia: els temps. Una de les grans disfuncions del mercat de l’habitatge és precisament aquesta —que les inèrcies són llargues i els resultats, lents—. Quan constates que tens un problema greu, ja arribes tard. I quan proposes solucions de gran abast, cal tenir clar que els efectes no seran visibles fins d’aquí a molts anys. Com s’ha apuntat sovint, el preu de l’habitatge d’avui és el resultat de vint anys sense política d’habitatge. I el mot “preu” cal entendre’l en tota la seva amplitud, tant l’econòmica com la social.

Probablement, avui hi ha més consens i s’han posat en marxa polítiques que donaran fruits a mitjà i llarg termini. No és l’objecte d’aquest article analitzar-les, però sí remarcar que una política d’habitatge no pot funcionar aïlladament: necessita un model de transport, un model econòmic, un model territorial. En definitiva, un model de país. Sense això, qualsevol estratègia quedarà coixa.

El repte, però, és el curt termini. El problema és avui, i cada dia és més profund. Davant d’això, s’ha optat per intervenir el mercat amb un conjunt de mesures en vigor des de fa poc més d’un any. En aquest temps, no només s’han ampliat, sinó que també hem canviat el llenguatge i les intencions: hem passat de regular a prohibir. I això mereix una pausa per reflexionar.

Estem segurs que afegir regulació sobre regulació i prohibició sobre prohibició ens acostarà als objectius que perseguim? Sovint sembla més una reacció a la impotència —o un càlcul polític— que no pas el resultat d’una anàlisi coherent.

Tenim realment una visió compartida de què vol dir “el problema de l’habitatge”? Ens caldria un objectiu mesurable i, per tant, avaluable. Abans d’afegir noves mesures, potser caldria revisar les existents i modificar-les (que no vol dir derogar-les) si no donen els resultats esperats. Resulta curiós veure com es fan lectures polítiques positives de les mesures actuals i, alhora, se’n promouen moltes més, tota una contradicció.

Entrar en el terreny de les prohibicions és perillós, sobretot quan s’acompanya de conceptes imprecisos com “l’especulació”. A curt termini, a qualsevol inversor —gran o petit— que aposti per l’habitatge de lloguer a llarg termini en un mercat regulat se l’hauria de rebre amb una catifa vermella. L’administració hauria de veure-hi un soci estratègic per als pròxims 5 o 10 anys. Però, com que s’ha assimilat el terme inversor al d’especulador, acabem defensant que cal prohibir que comprin.

L’habitatge no necessita més gesticulació, sinó direcció, coherència i capacitat d’aprendre del que no funciona

En aquest escenari, m’atreviria a dir que l’accessibilitat a l’habitatge d’aquí a dotze mesos serà encara pitjor. I quan arribi aquest moment, potser algú proposarà —per coherència amb la dinàmica actual— prohibir les separacions o abolir la llei del divorci. Al capdavall, les ruptures familiars són un dels factors que més redueixen l’oferta d’habitatge disponible: d’una llar en fem dues, sovint molt a prop l’una de l’altra. És un exemple absurd, però serveix per mostrar fins a quin punt s’està legislant sense una visió global ni una anàlisi profunda.

Mentre no tinguem objectius clars, consensuats, mesurables i avaluables, continuarem improvisant. Avui, amb mesures fiscals i reguladores; demà, amb prohibicions. I així, a força de voler “fer alguna cosa”, correm el risc de fer més soroll que solucions. L’habitatge no necessita més gesticulació, sinó direcció, coherència i capacitat d’aprendre del que no funciona.