Rescat de Nadal a Sant Antoni

[dropcap letter=”E”]

ls diumenges sempre bullen, pels volts del mercat de Sant Antoni, entre els milers de lletraferits que remenen llibres vells al mercat dominical i la canalla que canvia cromos a la vorera de davant. Si a més hi afegim que, per festes, el mercat obre el diumenge i els paradistes van de bòlit despatxant marisc i d’altres exquisideses, ja us podeu imaginar l’enrenou que hi havia el 23 de desembre passat, quan van començar a aparèixer ambulàncies i camions dels bombers a la cruïlla de Tamarit amb Comte Borrell.

L’ésser humà és tafaner per naturalesa i, si l’espectacle ens enganxa desvagats, doncs a bodes em convides, de manera que l’epicentre de l’emergència es va anar omplint de curiosos, mentre un esforçat guàrdia urbà els anava apartant, tot estirant una cinta de plàstic d’aquestes de «no passeu» per marcar un perímetre de seguretat. Les preguntes, és clar, flotaven a l’ambient. Què coi deu haver passat? Un incendi no deu ser, perquè no surt fum de cap balconada, reflexionava un jubilat. Alguns feien anar la hipòtesi suïcida, però algú la descartava, perquè haguessin vingut els de la funerària. «Això és que ja n’han matat a una altra», deia una noia que passava.

Fins i tot els testimonis de Jehovà, que acostumen a predicar i a col·locar bíblies allà mateix, s’ho miraven amb atenció, oblidant, ni que fos per uns minuts, que la fi del món és a tocar

Ciclistes, passejadors de gossos, jubilades de matí al banc i pares amb el criaturam esvalotat: la multitud creixia en paral·lel als interrogants. Fins i tot els testimonis de Jehovà, que acostumen a predicar i a col·locar bíblies allà mateix, s’ho miraven amb atenció, oblidant, ni que fos per uns minuts, que la fi del món és a tocar. La grua dels bombers anava allargant-se i allargant-se, fins que va encarar un balcó en concret. L’atenció era màxima: matrimonis de missa de dotze s’ho miraven al costat d’un nano africà que traginava un carretó ple de ferros, i una parella de japonesos, encara amb les maletes als peus, treien els mòbils per gravar-ho tot.

Finalment, dos o tres bombers treuen una espècie de llitera portàtil pel balcó i la lliguen a la grua. S’hi estan una bona estona, no fos cas que els caigui daltabaix. El cap de l’operatiu parla amb la persona que jeu a la llitera, que per tant està conscient, i de cop la grua comença a baixar les quatre o cinc plantes, a una velocitat lentíssima, exasperant. Les especulacions continuen. «Potser és una persona obesa, d’aquelles que ja no es poden valer per elles mateixes», diu un. Finalment, la grua aterra a nivell de carrer, i la dotzena de bombers, sanitaris i municipals, que fins ara s’ho miraven, s’activen de cop, ni que sigui per fer veure que ells també es guanyen les garrofes, perquè fa ben bé mitja hora que s’ho miren i comenten la jugada.

De la grua a l’ambulància, l’operatiu durarà menys d’un minut i acabarà amb aplaudiments del veïnat. Això sí, ningú veurà si el pacient és un home o una dona, gran o jove, que si no és que s’ha dedicat a l’òpera, pot donar per fet que mai haurà congregat l’atenció de tanta gent.

Quan ja marxo, ensopego amb una senyora que torna de comprar amb el carro ple i que sembla que s’ha informat de fonts fiables. «M’han dit que és una senyora que ha caigut a terra i no es podia aixecar», li explica a una veïna. «Com que no la podien baixar per l’escala, han hagut de trucar als bombers». «Així m’agrada», li diu l’altra, «que quan no tinguin feina ajudin amb aquestes coses». I el comiat, ja sense rastre d’èpica, retorna Sant Antoni al qui dia passa, any empeny: «Vosaltres què, tot bé?». «Sí mira, anar fent».