La revolució de llegir en una Barcelona que no s’atura

A Barcelona, tot corre. Corren les bicicletes pel carril, els turistes per les Rambles, les notificacions pel mòbil i les agendes per la vida. Corren els llums que anuncien Nadal, els anuncis que prometen felicitat embolicada en paper brillant, els descomptes que semblen inajornables i les reunions socials que es multipliquen com si el temps fos infinit. No obstant això, cada desembre ens adonem que no ho és. El temps és el recurs més escàs en una ciutat frenètica.

Per això, enmig d’aquesta coreografia accelerada, hi ha un gest que s’ha tornat profundament revolucionari: aturar-se per llegir. No comprar un llibre ni fotografiar-lo per compartir-lo en xarxes, sinó llegir-lo de veritat. Obrir-ho, respirar-ho, habitar-ho. Dedicar-li minuts sense pressa i sense culpa.

Cada vegada veig més persones buscant-ho: joves que descobreixen que un llibre pot ser un refugi, adults que tanquen la porta al soroll i tornen a les pàgines que un dia van deixar enrere. Tots busquen el mateix: un moment de calma en un món que ens vol permanentment disponibles. Llegir és el nou luxe. Però un luxe que no es compra: es conquista.

Llegir Barcelona: una ciutat que també necessita pausa

Enguany he llegit llibres que, d’una forma o una altre, portaven Barcelona dins. Alguns de manera explícita; altres, com un batec soterrat. Entre les meves lectures més significatives està Ens hem perdut, de Patricia Martínez del Hoyo, un retrat generacional que parla de vincles que es tiben i de cerques que semblen no tenir final. És fàcil reconèixer-se en els seus personatges, potser perquè tots, en aquesta Barcelona que no para, sentim que ens perdem una mica pel camí.

També vaig tenir el plaer de regalar-me un passeig per Barcelona amb Hoy, d’Agustina Guerrero, una novel·la gràfica que és un cant al moment present i als petits rituals relegats. Una invitació a recórrer la Ciutat Comtal amb uns altres ulls i a un altre ritme.  I entre viatges i cafès, Matriz, de Sofía Brotons, em va recordar que parar per crear pot ser un gest terapèutic. Em quedo amb una de les seves escenes: La Greta comprant olis prop d’Enric Granados per expressar el que no aconseguia dir amb paraules.

I Señoras bien, de Pilar Eyre, que retrata una Barcelona elegant i contradictòria, plena de capes socials i d’històries invisibles que mereixen ser explicades. Les seves dones, fortes i vulnerables alhora, són un mirall en el qual moltes lectores poden veure’s reflectides.

Hi ha llibres que retraten Barcelona i llibres que la revelen. Els segons es queden a viure amb tu.

Els meus refugis: on Barcelona baixa la intensitat

Una ciutat accelerada necessita llocs on el temps s’aturi, encara que sigui una mica. Espais que es converteixen en refugis personals, els meus solen ser les llibreries. Ona Llibreria és un lloc que em recorda que la bellesa també pot ser tranquil·la. Allà cada racó convida a perdre’s en un llibre o simplement a aturar-se sense més pretensions.

La Central del Raval sempre serà un oasi en un barri ple de presses i contrastos. És una llibreria que escolta, que acull, que convida a perdre’s sense pressa. La seva germana del carrer Mallorca no es queda enrere, m’encanta demanar-me un cafè en la segona planta i jugar a fer que tinc tot el temps del món. I Finestres és modernitat i avantguarda: un espai on compartir un te amb un bon amic, un silenci amable i recomanacions manuscrites per les seves llibreteres que m’ajuden a descobrir històries fora de l’algorisme. Cadascuna d’elles confirma que Barcelona no només es viu; Barcelona es llegeix.

I si parlem de refugis, la Biblioteca Pública Gabriel García Márquez és un privilegi absolut. A vegades vaig sola fugint de l’estrès i l’ansietat. Altres, amb els meus fills, perquè hi ha amors —com el dels llibres— que mereixen heretar-se. La seva curiositat en descobrir històries és un dels meus majors regals.

Regalar-nos temps, regalar-nos calma

Amb les festes molt a la vora, em pregunto què desitjo realment. No necessito més objectes: necessito temps. No vull més soroll: vull més pàgines. No vull més presses: vull més històries. Perquè llegir és una manera de tornar a casa, fins i tot quan estem lluny de nosaltres mateixos. Aturar-se a llegir és, avui més que mai, un acte de resistència emocional.

El llibre que m’acompanyarà aquest Nadal

Aquestes festes ja sé quina història em refugiarà: Aprender a volar con las alas rotas, de Lola Gulias. Conec la Lola des de fa anys, amb una llarga trajectòria com a llibretera i editora, i m’emociona veure-la ara debutar amb una novel·la tan lluminosa i profundament humana.

La història de quatre dones que coincideixen en una llibreria-cafè de l’Eixample. Totes ronden la cinquantena. Totes arrosseguen pèrdues. Totes creuen haver tocat fons fins que descobreixen que mai és tard per començar de nou.
És una novel·la sobre l’amistat, la sororitat, la resiliència i aquest poder silenciós que tenen els llibres per guarir-nos quan la vida ens desordena.

No és casualitat que sigui la meva elecció per tancar l’any. En el fons, totes necessitem que algú —o algun llibre— ens recordi que fins i tot amb les ales trencades es pot volar. I que, a vegades, n’hi ha prou amb obrir una pàgina per tornar a aixecar-nos.