Roald Dahl segons Josep Maria Pou

El Teatre Romea acull aquest estiu un dels plats forts del Grec 2025, Gegant, adaptació del text de Mark Rosenblatt que es va estrenar al West End de Londres i que ara arriba a Barcelona amb Josep Maria Pou al capdavant d’un repartiment sòlid i mil·limetrat. El muntatge, dirigit per Josep Maria Mestres, proposa una immersió teatral que es desenvolupa en un únic espai i en temps real, i que interpel·la directament el públic amb un debat tan incòmode com (malauradament) actual: es pot separar l’obra de l’autor? I si l’autor és brillant però ha verbalitzat opinions reprovables? La cancel·lació és justícia o venjança? En fi, res que no estigui a l’ordre del dia.

L’obra ens situa l’agost de 1983, al saló de Roald Dahl, un escriptor de fama planetària, reconegut pels seus llibres infantils però també per unes declaracions públiques recents que l’han posat al centre de la polèmica. A partir d’un article antisemita, les veus crítiques s’han alçat amb força, i Dahl (aclaparat però orgullós, cínic però lúcid) rep la visita de representants de la comunitat jueva, d’un editor i d’un advocat, que pretenen fer-lo recapacitar i obtenir una disculpa. Així arrenca una batalla dialèctica en què el protagonista, gegant en talent però fràgil en consciència, es defensa, ataca, manipula i es despulla. No hi ha acció externa, però tampoc cal: el conflicte que batega és d’alta intensitat moral.

Josep Maria Pou fa una interpretació prodigiosa, continguda i poderosament carismàtica. Sense necessitat d’enarborar grans gesticulacions, Pou imposa una presència escènica que ho aboca tot: ironia, fragilitat, orgull, menyspreu i dolor. El seu Dahl és un personatge ambigu però fascinant, que el text mai no tracta amb condescendència, però tampoc amb lapidació moral. És precisament en aquest equilibri, entre condemna i comprensió, on l’obra esdevé punyent. Acompanyen l’actor noms solvents com Victòria Pagès, Pep Planas o Clàudia Benito, que aporten matisos i tensió en cada contrapunt.

La direcció de Josep Maria Mestres aposta per una posada en escena sòbria, centrada en la paraula i l’espai. L’acció transcorre en una sala de casa de Dahl (recreada amb tot detall), i és allà on el combat verbal es desplega amb una intel·ligència que no renuncia ni al sarcasme ni al dolor. L’ús del temps real, sense salts ni artificis narratius, dona densitat a l’obra i obliga l’espectador a romandre immers en la discussió, gairebé com si ell mateix formés part de la trobada.

I tot i així, aquesta mateixa (i meritòria) sobrietat pot fer que, en alguns moments, l’obra perdi ritme o intensitat dramàtica. La tensió no té gaires esclats, moments realment catàrtics. De vegades s’hi troba a faltar una espurna més emocional, un esclat que trenqui la dialèctica per obrir una esquerda real en l’ànima dels personatges. Potser la contenció és deliberada, però aquesta aposta per la intel·ligència limita una mica l’impacte visceral de la proposta. També es pot discutir si el text no acaba sent lleugerament paternalista. El debat sobre la cancel·lació està plantejat amb una claredat gairebé pedagògica, però amb poca ambigüitat. L’obra no pretén absoldre Dahl, però sí presentar-lo com un ésser humà contradictori, com tothom. Jo ja venia amb una opinió formada, i n’he sortit doblement convençut: l’obra és de l’autor, però no és l’autor. Ni viceversa.

En definitiva, Gegant és una peça d’arquitectura teatral sòlida, intensa i oportuna. No és una obra còmoda, ni intenta ser-ho. Però tampoc és pamfletària ni adoctrinadora: és una invitació intel·ligent a pensar, a dubtar, a mirar-se al mirall de les contradiccions humanes. Si a més ho fa amb un Josep Maria Pou, ara lluny de les obres cinematogràfiques de politiqueria petita, el resultat encara es fa més gegant.