El nen que somiava la seva botiga de sabates

A sota de casa on vivia de petit amb els seus pares, hi havia una sabateria. Era una botiga de calçat com les de molts barris, senzilla, però a l’interior, hi havia un raconet reservat per a les sabates més bones. El Roger les tenia ben mirades. I, amb deu o dotze anys, cada cop que passava pel davant d’aquella sabateria, que recorda que era al carrer de Palència i es deia Albert, es fixava en quines sabates de l’aparador li semblaven les més maques.

A l’institut de la Verneda on anava, comparava amb els companys de classe les vambes que duien. “Ens dèiem: les meves corren més que les teves”, rememora de quan tenia uns catorze anys. Aleshores ja sentia molt d’interès pel calçat i, tot i que recorda que a casa anaven justos econòmicament, ell, per poc que pogués, feia una bona tria del que volia portar als peus. Li agradava anar ben calçat.

Cap als divuit anys, ja coneixia les botigues de calçat de Barcelona que tenien les sabates que més li agradaven. I entre els divuit i els vint anys, els primers sous que va fer treballant els va invertir en sabates ja una mica més cares, de marques com Camper o de firmes italianes fetes a mà. Se n’anava a La Rambla i pujava al pis de dalt del Casas Internacional, on hi havia sabateria d’home. També tenia ben localitzat una altra botiga, el Loft del carrer d’Avinyó, on hi havia dissenys d’aquell calçat que l’enamorava. Se sentia tan feliç entre sabates de pell, que es podria pensar que l’expressió més content que un nen amb sabates noves va néixer inspirant-se en ell.

Carrera de cineasta

Però aquell vailet que es procurava un bon calçat, va estudiar cinema. Va ser alumne de la primera promoció de l’Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, l’ESCAC. Va crear una productora i durant deu anys s’hi va dedicar de ple, a més d’impartir classes de cinema, fins que, cap a finals de la primera dècada dels 2000, va sentir ganes d’un canvi. “Sempre havia tingut la il·lusió de posar una botiga de sabates”, explica. I en un viatge a Nova York, on un treball de la seva productora participava en un festival, va passar per davant d’una botiga de sabates que dispararia el seu anhel d’obrir-ne una a la seva ciutat. Hi va descobrir les sabates fetes a mà per un dissenyador armeni a qui va anar a conèixer personalment a Los Ángeles. “M’agradava molt el que feia, i ens vam entendre perquè jo pogués vendre les seves sabates a Barcelona”, diu.

Havia començat a caminar ja pel seu somni d’obrir una botiga de sabates. “Tenia bastant clar que havia de ser al Born. Aquí es barreja l’artesania, la moda i les noves tendències. Hi ha coses interessants que no trobes a altres llocs, un producte avançat que pot interessar més la mena de turista que ens visita, que ve al Museu Picasso, per tant, té unes inquietuds culturals, amb criteri i bon gust. Com que són fetes a mà i amb pell molt ben tractada, les meves sabates tenen un preu mitjà alt”.

La botiga es diu Nu i és al carrer dels Cotoners, número 14. La va obrir el 2009, per Sant Jordi. Un bon dia per a un motiu tan especial. Al principi només venia sabates d’aquella marca americana, fins que ell mateix va aprendre a fer sabates. “S’havia instal·lat a Ciutat Vella un arquitecte, Nicoló de Paola, que havia après a fer sabates a Venècia i va venir a Barcelona i va obrir una botiga al carrer dels Banys Vells. I amb ell jo vaig aprendre a fer-ne”, explica.

L’any 2015 ja va poder començar a exposar els seus primers dissenys de sabates i a rebre encàrrecs per enviar-les a fora o per entregar a la botiga. A la seva marca li va posar el nom del seu avi matern, Evarist Bertran, perquè el va admirar molt. “Era supernaturista. Seguia les disciplines del Dr. Nicola Capo i Adrian Vander, pioners de la naturopatia a Espanya”, explica el Roger. “El meu avi tenia molta fe en el triangle virtuós de la llimona, l’all i la ceba. Era un fenomen de persona, i parlava amb tothom. Va ser sabater, fuster, boter i rellotger, i va treballar per a l’Ajuntament de Barcelona. Tot ho arreglava. Als anys cinquanta, tenia una moto anglesa i li va posar un sidecar”, recorda.

Les sabates del Roger es venen en botigues de culte a ciutats com Mikonos, Berlín, Tokio i Zurich

“Era un personatge, mariner i ciclista. Jo el meu nom no el veia en les meves sabates, però el seu sí i, d’aquesta manera li faig el meu homenatge. Evarist Bertran pot ser un nom d’aquí i d’allà. Ho vaig tenir claríssim”, expressa. I recorda com es van interessar de seguida uns suecs en aquelles sabates de pell marca Evarist Bertran, només posar-les a Instagram. I així també el van començar a conèixer botiguers d’Osaka.

Ell dissenya els models de sabata que vol fer i els fabriquen en un taller d’Andalusia. Té una col·lecció estable amb una quinzena de dissenys. Triar les pells li encanta, i decidir quin tros vol per a cada part de la sabata, encara més. Són sabates fetes amb pell d’Itàlia i amb sola d’Igualada. Quan arriben de fàbrica a la seva botiga, ell encara els ha de fer l’acabat: en marca el plec i els posa la marca, Evarist Bertran, a la sola, amb ferro roent. Després, els cordills.

“Els meus referents són sabates italianes amb una línia molt fina, amb punxa i brillants. Jo, en canvi, he triat una altra línia, més del tipus de sabates que es treballen amb pell de cavall, com les que fan a la regió italiana de la Toscana, entre Pisa i Florència, amb adob vegetal perquè així agafen una pàtina que evoluciona. Això és preciós, el món de les pells m’agrada molt, sobretot de cavall i de cangur”, diu.

En realitat, el que fa doblegant les puntes de les sabates és donar-les-hi vida, el moviment que amb el pas del temps tindrien, aportant-les-hi el valor de les coses viscudes. “Tenen les puntes aixecades, com en els referents pictòrics, o com les que es pesquen en un riu. Són sabates amb caràcter, això l’edat ho dona, quan són velles són molt més boniques que quan són noves. Per això jo els dono la personalitat que tindrien després”, explica.

El Roger obre la botiga de dilluns a divendres. “M’apassiona el que faig i m’encanta descobrir pells noves i dissenyar les sabates, però sense cap pretensió”, afirma. “Les meves sabates es venen en botigues de culte a ciutats com Mikonos, Berlín, Tokio i Zurich. Tot el que ve, ja m’està bé. No tinc cap ànsia de creixement i poso límits per prioritzar el temps personal i la tranquil·litat”, afegeix. Ara té entre mans el disseny d’una línia de sabata-vamba.

I va fent, gaudint de cada moment en aquesta botiga que inspira calma i on cada parell de sabates sembla ja explicar una història pròpia. “Vaig tenint la meva parròquia de Barcelona amb un perfil bastant creatiu, gent que tingui gust per les sabates, que li dona importància com jo sempre he fet. Les sabates conformen una forma d’estar en el món. Tal com trepitges, vius. La sabata és el que hi ha entre tu i la terra. I si el calçat està fet amb materials nobles i adob vegetal, el peu transpira i la sabata s’adapta.

Ja porta setze anys al carrer dels Cotoners, fent cantonada amb un petit carreró que desemboca al carrer Princesa. Són aquells carrers estrets de la ciutat antiga, batejats amb noms de gremis, antics oficis molts dels quals s’han perdut. La botiga del Roger, com tantes altres en aquest entramat de carrerons, hi és molt a la vista i alhora molt discreta. A dins, de manera molt original, conviuen els prestatges del gènere essencial, i un divan per emprovar-se còmodament les sabates, en un espai ben ample, amb una petita taula de despatx on el Roger sempre té feines a fer. “De vegades entra algun estranger i m’hi puc passar dues hores xerrant. Aquí em trobo com a casa, és un lloc acollidor, que es presta a conversar tranquil·lament, i m’agrada no ser esclau d’haver de vendre”, exposa.

“M’infla l’ego quan algú d’un altre país, després de cinc anys, posem per cas, torna a entrar a la meva botiga, i també que coneguin la marca per les xarxes i la segueixin”. Són les emocions així les que fan cada dia diferent i entranyable, com la història que en cada parell de sabates camina amb el nom de l’avi Evarist Bertran.