Rubens o l’artista que transformava la passió en pulsió artística

Rubens (1577-1640) és, segurament, un d’aquests artistes que no necessita presentació. D’aquells que resulta conegut fins i tot per als menys amants de l’art i dels museus.  Tanmateix, Rubens no respon a l’estereotip de pintor ignorat al seu temps i exaltat amb el pas de les dècades, sinó que ja en la seva època es va convertir en un dels creadors més cobejats i desitjats pels col·leccionistes i mecenes de tota Europa. De fet, la influència d’aquest artista va ser tal que fins i tot va aconseguir reviure la pintura flamenca del segle XVII, després d’uns anys en què l’art holandès semblava haver caigut en decadència.

L’expressivitat i dinamisme dels seus personatges, la sensualitat dels cossos retratats —que, lluny del cànon idealitzat heretat de l’Antiguitat, retrata cossos reals i amb corbes—, així com la seva passió i pulsió creadora van servir de revulsiu i inspiració per als artistes flamencs contemporanis. Així, al costat de Rubens van florir artistes com Van Dyck, Jordaens o Brueghel que van aconseguir destacar individualment, encara que a vegades també van treballar de forma col·lectiva. Uns artistes que envaeixen ara les parets del Caixaforum i que demostren que, més enllà de les tendències de la museografia contemporània (plagada d’experiències interactives, realitats virtuals o augmentades), existeixen obres que parlen per si soles i que encara avui aconsegueixen deixar al visitant meravellat per la seva bellesa i qualitats pictòriques. Unes pintures del Barroc flamenc que no necessiten complements o afegits perquè es valen i brillen per si mateixes.

La mostra, que es podrà gaudir fins al 21 de setembre, es tracta del sisè fruit que ha sembrat la relació entre la Fundació La Caixa i el Museu Nacional del Prado, i que ha permès acostar-se a grans tresors que guarda el museu madrileny sense la necessitat de sortir de la capital catalana, per a conèixer figures com Goya o Velázquez, i ara també a Rubens i els seus coetanis amb 62 obres. Per a fer-ho, Caixaforum ens endinsa en primer lloc a l’estudi creatiu del geni Barroc a la seva casa-taller a Anvers que, malgrat ser una sala prescindible en el conjunt de l’exposició, serveix per a entendre la personalitat del geni.

Perquè la força creadora i pulsió artística de Rubens no sorgeix de manera aleatòria, sinó que és el resultat d’una passió i una vitalitat innata. Com destaca el director del Museu del Prado, Miguel Falomir, Rubens representa l’oposat a l’estereotip de pintor infeliç i incomprès per la societat —que encarna perfectament Van Gogh— i es mostra com un artista vital i apassionat. Un artista que va conrear des de l’oli als tapissos, obres arquitectòniques o fins i tot portades de llibres. Un apassionat per la pintura, estudiant i copiant obres de creadors antics i coetanis, però també per la literatura i l’Antiguitat, sent la Metamorfosi d’Ovidi una de les seves múltiples fonts d’inspiració.

Així, els mites i els episodis protagonitzats per divinitats són una de les grans temàtiques dins de l’obra de Rubens i, en conseqüència, de l’exposició al Caixaforum. Uns episodis que, tanmateix, cada vegada escapen més de la idealització clàssica i s’acosten a la humanització. El dinamisme i l’expressivitat que pinta Rubens ra que les divinitats cada vegada s’acostin més als humans i fins i tot adoptin els seus cossos carnosos i retorçats. Aquesta característica provoca que els humans que observen les pintures puguin sentir-se representats en aquestes figures divines i identificar-se en els seus defectes i vicis a través de les figures divines. Així mateix, els càstigs que reben aquestes divinitats pels seus vicis també pot aplicar-se, per tant, als humans. I és que els vicis i pecats de les divinitats, en realitat, són un reflex dels vicis de les persones que habiten el món real i, en el cas de Rubens i els seus coetanis, el Flandes del segle XVII. 

Aquesta humanització de les figures divines es pot observar, per exemple, en la forma en què Rubens va pintar els nus, que cada vegada s’allunyen més de cossos ideals de l’Antiguitat i es converteixen en figures voluptuoses i amb corbes. Encara que també apareixen homes nus o seminús, són els cossos femenins aquells que més vegades apareixen retratats i que, a més, major interès desperten entre col·leccionistes.

El nu femení en l’art —que respon a aquesta mirada sexualizada que, des de sempre, ha rebut el cos de la dona— és, de fet, una temàtica comú des dels inicis de la humanitat. Ja en la Prehistòria els cossos femenins s’associaven a la fertilitat a través de les figures de les Venus (encara que sense descartar-se que aquests amulets servissin, en realitat, objectes sexuals). Durant l’època grega i romana la nuesa del tors femení també s’associava a divinitats que apareixien esculpides de manera harmònica i idealitzada.

Per tant, des de l’Antiguitat, i fins i tot des de la Prehistòria, semblava que l’únic pretext en el qual podia aparèixer un nu, per a complir amb la moralitat establerta, era en episodis mitològics o religiosos. En el cas de les pintures cristianes, per exemple, la nuesa s’associava a la luxúria encarnada en la figura d’Eva nua. Encara en l’època de Rubens, la mitologia era l’únic context moralment permès en el qual podien aparèixer nus, servint gairebé d’excusa o pretext per a retratar la sensualitat femenins. Els nus femenins —ocults sota pretextos o episodis mitològics— eren, de fet, una de les temàtiques predilectes de col·leccionistes i mecenes que, evidentment, eren homes.

Aquests cossos femenins cada vegada més humanitzats i menys divins podrien ser la raó que va provocar que, a posteriori, es decidís incorporar vels per a tapar les provocadores figures de les tres divinitats representades al quadre El judici de Paris. Una pintura a l’oli que a Barcelona recupera, per primera vegada, la seva forma original, després d’una restauració de nou mesos que ha retornat la seva il·luminació i lluentor original i ha aconseguit eliminar aquests vels que van ser afegits posteriorment com a resposta a la moralitat de l’època.

La mostra a Caixaforum representa, per tant, la primera ocasió per a observar aquesta pintura a l’oli, que habitualment ocupa un dels passadissos centrals del Museu del Prado, després de la seva acurada restauració. Amb tanta cautela com en la seva restauració s’ha aconseguit traslladar aquesta obra imprescindible de la història de l’art des de Madrid fins a la capital catalana. Ho ha fet en un tràiler amb control de temperatura i humitat, acompanyada de l’equip de restauració i de l‘correu’ del Prado, és a dir, aquell professional tècnic que custodia les obres quan aquestes es presten a altres institucions, en aquest cas al Caixaforum.

Després de la seva arribada a la sala que acull l’exposició Rubens i els artistes del Barroc flamenc, un equip de tècnics, amb documentació, referències i llanterna en mà, s’encarrega de dictaminar que l’obra no ha sofert cap desperfecte. Un treball delicat i detallat que només pot dur-se a terme per un equip especialitzat. “L’art no és perfecte i hi ha coses com la tensió de la tela o unes certes deformacions que només pot apreciar l’ull humà”, emfatitza Alicia Peral, la responsable de custodiar aquesta obra des del Prado. Una vegada examinatda, sis operaris s’encarreguen de col·locar aquesta obra en la paret en la qual penjarà fins al 21 de setembre, abans de ser retornada al seu emplaçament permanent en el museu madrileny.

El quadre, que s’erigeix com un dels grans reclams de l’exposició —fent que només per apreciar aquesta obra l’exposició ja s’erigeixi com una visita obligatòria—, no només resulta fascinant per la seva història actual, amb el curós trasllat d’una institució a una altra, sinó també per la història i simbolismes que amaga. L’oli representa el moment en què Paris ha de triar a la més bella entre les deesses Juno, Minerva i Venus, cadascuna de les quals li ofereix una recompensa segons els atributs que representen com a divinitats: poder, saviesa o amor, respectivament.

Efectivament, Paris tria fer cas a la seva passió i optar per Venus i l’amor, quedant-se amb Helena, la dona més bella de tota Grècia. Renunciant, així, a la victòria en tots els combats o al fet de poder esdevenir emperador d’Àsia, recompensa que li oferien les altres dues divinitats, i provocant, a més, la famosa Guerra de Troia. Aquest quadre també serveix d’excusa per a realitzar un interessant exercici i desafiament: aconseguir trobar els simbolismes ocults en els quadres, que s’amaguen darrere de figures o al·legories comunes.

Un joc que a vegades es presenta fàcil, ja que hi ha símbols que es repeteixen i es converteixen en tòpics entre artistes: el gos o el lloro com a símbol de la fidelitat marital o un àngel amb ales com a símbol de Cupido i de l’amor, però que a vegades és més rebuscat. Les tres divinitats nues del quadre del Judici de Paris, els cossos dels quals estan pintats gairebé de manera idèntica, es poden diferenciar, de fet, pels símbols i objectes amb els quals apareixen: Venus acompanyada d’aquest jovenet amb ales, Minerva amb l’armadura i el mussol que encarna la saviesa, i Juno amb un paó com a símbol de la fidelitat. Un joc i repte simbòlic que, de fet, el mateix Caixaforum ens proposa al final de l’exposició: amb una sala denominada “Entre el taller i la galeria”, en la qual el visitant es converteix en creador. Una sala on els símbols i elements del quadre han quedat descontextualizados i solts i han de ser els visitants els qui els col·loquin en els seus quadres corresponents (o potser no, i precisament és aquesta sigui la gràcia de tot: veure que diferents símbols poden servir en diferents obres d’art).

Tanmateix, els símbols no només es troben en les escenes mitològiques, sinó que Rubens i els seus coetanis també van reformar les pintures religioses —que van viure un impuls després de la destrucció de l’art a causa de les guerres i la Contrareforma—, les imatges de monarques i batalles, i fins i tot les escenes quotidianes i les natures mortes. Una revolució i una tendència cap al dinamisme, la humanització i l’expressivitat que no només va ser inspirada per Rubens, sinó que també apareix a Van Dyck i Jordaens. Artistes que també són protagonistes de l’exposició del Caixaforum, en una mostra que permet comparar com dos artistes treballaven de manera similar o diferent un mateix motiu o tema, posant quadres d’aquests creadors al costat. 

Aquests artistes, de fet, moltes vegades treballaven de manera col·laborativa en grans i detallades pintures. Treballs col·lectius que senzillament deixen sense parla al visitant, que podria passar-se hores per a acabar d’apreciar la infinitat de detalls, com en el cas de la sèrie La vista i l’olfacte, on el tema és la pintura, és a dir, que les creacions artístiques i el col·leccionisme es converteixen en el motiu principal del mateix oli. La mostra cobreix, així, una gran varietat de temes, d’un artista i una època que van saber utilitzar la seva passió i interessos en pulsió artística, revolucionant no només un país i una època, sinó pràcticament tota la història de la pintura occidental.