Rutes de borratxera

Els esquifits noticiaris estiuencs de Barcelona acaben d’informar que l’Ajuntament ha vetat les rutes etíliques a tota la ciutat durant les vint-i-quatre hores del dia. Fins ara, la majoria de barcelonins (que vivim desconnectats i refractaris al món dels turistes) desconeixíem l’existència d’aquests tours que es basaven en itineraris per bars de mala mort —sobretot de l’Eixample i Ciutat Vella— on el reclam turístic se centrava en visitar establiments que ofertaven didalets de mam a baix preu. També desconeixíem que l’Ajuntament ja havia prohibit aquesta pràctica en aitals barris entre les set de la tarda i les set del matí.

El decret estarà vigent durant els propers quatre anys, amb la qual cosa els visitants de la nostra ciutat hauran de perpetrar idèntics recorreguts sense la inestimable ajuda dels operaris turístics. De borratxos, en definitiva, n’hi haurà igual; ara, si més no, estaran menys teledirigits. La notícia ens sobta culturalment, car la majoria de bevedors autòctons —o d’antics mamadors, com és el meu cas— sempre hem optat per empitofar-nos al nostre bar de tota la vida. Això de fer un recorregut etílic, servidor ho guardava per aquells dies gloriosos on viatjava a Londres i —defugint la majoria d’itineraris culturals— em centrava a convocar vehicles d’Uber per viatjar compulsivament entre l’Oriole, l’Artesian o el Nightjar i gastar-hi una quantitat espantosa de pasta.

Lluny d’emetre decrets municipals a discreció, qui sap si seria molt més útil recordar als nostres visitants que nosaltres també tenim formes molt civilitzades d’acabar ballant sardanes al carrer Escudellers. A banda de fomentar la bona cocteleria, que a Barcelona ja té exemples del primer món, també podríem pujar el nivell de l’aposta i dignificar culturalment l’oferta etílica com un dels pilars del nostre propi benestar. Per tot això, no m’estranyaria que els turoperadors i els propis establiments es mostressin indignats amb la mesura perquè, si hom és capaç de publicitar rutes turístiques per restaurants nauseabunds o botigues del tot insofribles, l’àmbit de les llibertats individuals topa de front amb una mesura un poc paternalista.

Com deia abans, a cap barceloní de pro se li acudiria passar una tarda exercint l’art del pub crawl com una manada de zombis; però si els visitants decideixen perpetrar una horterada més a Barcelona, no veig que sigui just de prohibir-los-hi. El nostre tinent d’Economia i Turisme, Jordi Valls, ha declarat que la mesura ha reduït significativament les molèsties de tenir grups de borratxos fent una gimcana pels carrers, simplement adduint que les multes als locals s’han disparat. L’argument és raonable però, bo i desorientats, els grups de mamadors encara campen ben lliures.

Si jo fos un dels baristes desvetllats que promovien aquest tipus de rutes etíliques (i afegeixo que no cal ser gaire intel·ligent per arribar a aquesta conclusió) seguiria la tàctica de continuar oferint aquest serveix mitjançant la pràctica mafiosa del boca-orella de tota la vida. No vull donar pistes als malfactors —insisteixo, això ja se’ls deu haver acudit tot just promulgada la llei—, però n’hi hauria prou amb quatre trucades a turoperadors, guies i etcètera per continuar amb els idèntics recorreguts, però sense fer-ne publicitat. Aquesta llei seca podrà regalar calma a polítics i indígenes, però dubto molt que ofereixi pau i descans als conveïns. Posats a garantir la noble intenció, jo m’hauria centrat en fer complir ordenances ja vigents però ignorades, com ara la regulació de la quantitat de grups turístics, l’obligació dels guies de microfonar les explicacions o augmentar la presència de molts més agents cívics.

Però, ai las, vivim presoners d’una política dissortadament romana, que viu de promulgar edictes i no d’aplicar-los i, encara més, de vomitar decrets tan fàcils de surfejar que potser no caldria ni escriure’ls. Si els nostres baristes més excel·lents volen allunyar-se de tota aquesta dialèctica delirant, potser el millor que poden fer —per així fomentar el bon gust del mam— és exhibir un cartell pluri-idiomàtic a la porta de la seva llar, recordant a tot déu que “aquí som gent decent i no servim xupitos”.