Salva Rey: El joc de posar Barcelona en el mapa

“Ara mateix et diria que em sento a gust definint-me com a intèrpret més que com a compositor o escriptor”. El so de la marimba del Dave Pike ressona en l’aire matutí del Bar a través de la seva versió del Sweet ‘tater pie. Salva Rey somriu i tasta un trosset del seu pastís de pastanaga amb panses, acabat de servir al costat d’una fumejant tassa de cafè amb llet. “Estic a gust combinant música i teatre amb aquesta noció de joc intrínsec que la interpretació revesteix i que és tan evident en altres idiomes, on es tradueix com to play, jouer o spielen, posant-ne en valor la seva dimensió lúdica”, remata.

A mitjans dels anys 90, tocava la guitarra, cantava i componia a Bondage, al costat del seu germà, Christian i l’enyorat Alfredo Calonge, una de les figures capitals de l’underground barceloní. Aquell projecte, un dels més solvents del pop fet aquí a l’època, va deixar dos discos fonamentals per a entendre el que no va ser, però podria haver estat, si aquí s’hagués impulsat el talent autòcton de forma adequada.

En qualsevol cas, l’any 1998, tot va canviar per al Salva. “En aquell moment combinava la música amb feina per a diferents mitjans com La Vanguardia o Primera Línea i, a través d’una persona molt vinculada amb el moviment d’alliberament del Tibet, vaig tenir l’oportunitat d’anar a cobrir el Tibetan Freedom Concert, que els Beastie Boys havien organitzat a Washington DC amb el més rellevant de l’escena musical d’aleshores: REM, Sonic Youth, Pearl Jam…”. Aquella experiència va deixar una petjada profunda —“veies per allà gent com Richard Gere, Robert Thurman o David Crosby, al qual vaig arribar a entrevistar, imagina’t!”— i li va fer plantejar-se per què no es podia sumar a aquell món cada cop més globalitzat un projecte fet a Barcelona, en aquell context en què artistes com la finlandesa Björk o el japonès Ken Ishii despuntaven a nivell internacional amb la mateixa força que les estrelles americanes o britàniques.

“Aquell va ser el germen dels Pinker Tones”, explica en relació al duo que va fundar amb Àlex Llovet i que, a més de transcendir la seva condició de projecte musical per abastar altres disciplines com la literatura, el teatre o la il·lustració, ha estat un enorme catalitzador de talent artístic. “Hem tingut col·laboradors increïbles i tan dispars com Eric Bobo de Cypress Hill, Albert Pla, Manu Chao, Jimmy Lindsay de Cymande o Camilo Lara del Instituto Mexicano del Sonido”. I, per descomptat, entre molts altres noms que s’hi van involucrar, el d’Alex Borstein.

Cotilles, vestits de pallasso i molts ukeleles

L’any 2018, Salva Rey acabava de publicar el seu llibre Ukelelelala, on compartia el seu entusiasme per l’ukelele a través d’un divertit manual per aprendre en família els rudiments bàsics de l’instrument. En paral·lel, l’actriu americana Alex Borstein arribava a Barcelona per canviar d’aires i deixar enrere el seu recent divorci. “Ens vam conèixer d’una forma casual, gairebé surrealista, en un viatge a Amsterdam organitzat al costat del músic i compositor Eric Mills, i de seguida va quallar una enorme amistat i complicitat entre els tres”, recorda, liquidant l’últim tros de pastís.

L’actriu va participar en el projecte Rolf & Flor dels Pinker Tones, que conjuminava literatura infantil, teatre i música, “i on vaig començar a combinar la faceta de músic i la d’actor”. Poc després, li va regalar a l’actriu un ukelele “i va sorgir la idea de fer un xou musical amb aquest instrument que expliqués les vicissituds de l’Alex venint a Barcelona a refer la seva vida i trobant-se amb l’Eric i amb mi”. Així va néixer l’espectacle Corsets and clownsuits, que va tenir un èxit immediat i que, després del parèntesi de la pandèmia, es va enregistrar per a Amazon Prime, acabant finalista dels Critic Choice Awards de l’any passat, en directa competició amb La sociedad de la nieve. Una resposta a aquella epifania de 25 anys abans, de ficar un tros de Barcelona en el panorama global. Explicat així, gairebé sembla un joc. I, d’alguna manera, ho és.

A més d’impartir masterclasses i formacions per tocar l’ukelele, com la que va fer amb l’actriu Aina Clotet per al seu paper a El Sistema Solar, el parroquià té el seu espectacle El rey del ukelele amb el qual tornarà a trepitjar els escenaris a l’octubre, després d’una pausa. Alhora, gaudeix de la seva vida família, “amb l’Anna, la meva parella des de fa més de vint anys, i nostres dues filles”. Beu una mica de cafè. “La paternitat és una cosa que et connecta a la realitat, a la terra. Tan necessària quan vius un àmbit laboral tan aeri, eteri, com la música i la interpretació”, afegeix.

Impulsar el potencial cultural autòcton

Després de més de tres dècades catalitzant talent local i internacional i lluitant per donar visibilitat a Barcelona en l’àmbit cultural, l’artista creu que encara queda camí per recórrer. “Seguim per darrere de les grans metròpolis artístiques com Londres o Berlín, que és la meva altra ciutat, i aquí crec que fa falta més embranzida institucional per impulsar el talent que tenim, perquè allò que aquí no falta és potencial”, raona.

Un context que es veu agreujat pel fet que molt d’aquest talent autòcton es veu desplaçat, per no poder pagar els preus i suportar la pressió turística a la qual la ciutat es veu sotmesa. “En part és una cosa normal, que passa a totes les ciutats globals, no és un fenomen només de Barcelona. Però, d’altra banda, si el que es vol és evitar que els barcelonins es vegin empesos fora d’aquí, l’Ajuntament hauria de comprar habitatge i facilitar que la gent es pugui quedar a casa seva”.

De totes maneres, per a ell la ciutat continua mantenint part de la seva essència, “i segueixo enamorat del meu barri, el Poblenou, a deu minuts del centre i de la platja, amb l’espigó de Bogatell, des del qual s’albira tota Barcelona”, declama.

— Una altra cosa que sens dubte t’enamorarà és la nostra oferta gastronòmica. I ja s’ha fet hora de dinar, així que potser et podem temptar per tastar alguna delícia…

Salva Rey somriu. Sona Jet Set de Dave Pike. “Ja he comès el meu excés amb el pastís, així que ara em tocarà equilibrar amb una amanida o una cosa més aviat lleugera”, replica amb el que sembla un sospir, pel final de la impunitat gastronòmica que comporta el fet d’anar sumant anys.