Sant Jordi, més enllà del sis per cent

Fa poc dies, l’excel·lent editora de l’Avenç, Núria Iceta, recordava les xifres de venda de llibres del Sant Jordi de l’any passat. Citant fonts del Gremi de Llibreters de Catalunya (l’entitat que obliga a les llibreries a fer descomptes durant la Diada, una política comercial tan sàvia com si el Gremi de Peixaters decidís reduir el preu de les gambes per Nadal), Iceta recordava que, d’entre els 1.870.000 exemplars venuts, s’hi trobaven fins a 60.000 títols diferents. Al seu torn, continuava l’editora, això implica que les llistes dels més venuts només suposen aproximadament un 6% del total d’exemplars; la dada resulta essencial, sobretot ara que suplements culturals, digitals i diaris diversos ja esprinten per publicar la llista dels best sellers de Sant Jordi (una tria curiosa que, com sabem, es fabrica abans de la Diada…). 

Dit d’altra manera, es palesa que la majoria de mitjans del país focalitzen la seva atenció en una part ínfima del gruix de literatura que s’escriu (i es llegeix!) al país, una sèrie de llibres que –amb honrosíssimes excepcions– són fast books dels quals ni punyetero déu en xerrarà l’any vinent. Paral·lelament, la frisança pels rànquings ens ofereix una visió tremendament parcial de la riquesa de gèneres de la literatura catalana; centrant-se en la novel·la (suposadament orientada a adults), es negligeix contínuament l’assaig, la literatura infantil-juvenil, la poesia o, qui sap si la víctima més ferotge d’aital darwinisme; el teatre. També cal dir que aquest decalatge entre el mercantilisme i la compra real de llibres demostra, i no és una mala notícia, que l’omnipotència cultural dels mitjans tradicionals va de baixa. 

En això de l’anomenat periodisme cultural passa quelcom ben curiós i és que les cròniques dels més venuts de Sant Jordi, goso insistir, s’escriuen setmanes abans del fet (m’és difícil imaginar un corresponsal de guerra inventant-se l’atac d’Iran a Israel fa deu dies) i la cursa pel més venut pot arribar a límits risibles com el de l’any passat, quan el títol es dirimia entre Gemma Ruiz i Xavier Bosch, talment com quan La La Land obtingué l’Oscar a la millor pel·lícula durant uns escassos segons de glòria. Recomano als lectors –inútilment, perquè això de la Diada és un etern retorn del mateix– que negligeixin les llistes i intentin passejar per les ciutats i les viles del país (esquivant les celebrities que firmen llibres escrits per altres; abans els dèiem negres, però ara sona molt racista) per trobar-hi un bon llibreter que els regali un llibre per llegir, i com més el desconeguin millor serà la descoberta.

De fet, aquest és el costum de la majoria dels lectors del país, que són molt més sobirans del que la gent es pensa; així s’explica com, l’any passat, el llibre més venut arribés a vendre poc més de tretze mil exemplars, una xifra notòriament baixa (sobretot si tenim en compte els calers que les editorials es gasten en publicitat i difusió mediàtica). Hi ha, per tant, molts volums d’editorials compromeses amb la literatura que no arriben a aquests números, però que –en una equació basada en la qualitat del text i l’artesania sovint paupèrrima en recursos dels seus editors– obtenen un èxit major. No seré jo qui es dediqui a fer llistes ni a recomanar-vos un llibre, que això a casa sempre ens ha semblat xaró. Així feia fa poc el Quadern d’El País amb els millors llibres en català dels darrers cinquanta anys, situant Permagel o Cabré abans que El Canvi o Palacios. En fi.

A mi això de la Diada sempre m’ha semblat un quelcom molt català, directament paranormal, perquè cal ser un pèl estrambòtic per celebrar el comerç d’un producte (ell llibre ho és, mal que pesi als romàntics) la sostenibilitat del qual depèn pràcticament de vint-i-quatre hores de consum. Però, dit això, que tothom la gaudeixi com vulgui i pugui: a poder ser, més enllà del menjar ràpid del sis per cent.