Sense art no hi ha futur, i a l’inrevés

Les galeries d’art estem plenament convençudes que l’art és cultura i que els nostres espais constitueixen, a la pràctica, equipaments culturals d’accés gratuït. Així mateix, afirmem amb rotunditat que no hi pot haver defensa de la democràcia, ni cohesió social, ni progrés global, sense cultura, i tampoc podria existir cap mecanisme o motor amb voluntat d’impulsar la societat sense la cultura al centre.

Tanmateix, sembla que per als nostres dirigents, la cultura es limita a la música, el teatre, el cinema, la literatura, el circ i els toros, disciplines que gaudeixen d’un tractament tributari substancialment diferent del que s’aplica a les galeries d’art. Des de l’òptica d’una galeria d’art, un llibre i una obra d’art són pràcticament equiparables; no obstant això, les llibreries tributen al 4%, mentre que les galeries ho fan al 21%.

Aquest ordre de coses és anòmal i injust. Actualment, els artistes espanyols pateixen un greuge comparatiu significatiu en haver de suportar un IVA un 100% superior al dels artistes italians (5%) i pràcticament un 100% superior al dels seus homòlegs francesos (5,5%), belgues (6%), portuguesos (6%), alemanys (7%) i luxemburguesos (8%). I les galeries d’art, la missió principal de les quals és promoure, defensar, internacionalitzar i visibilitzar la creació plàstica dels artistes del nostre país —ben lluny de qualsevol activitat assimilable al d’un “luxe” banal, com sovint s’afirma de manera insidiosa i malintencionada—, es veuen obligades a aplicar un IVA del 21%, més del doble que el de les altres activitats culturals abans esmentades.

Aquesta situació implica que el nostre tipus impositiu és entre un 200% i un 320% superior al dels nostres competidors europeus més immediats. Si bé el mercat de l’art espanyol es troba actualment entre els sis més rellevants d’Europa, darrere del Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia i Bèlgica, aquestes dades apunten a un risc evident d’imminent pèrdua de competitivitat que podria conduir-lo cap a una posició de letal intranscendència.

Cal recordar al lector que 4 anys enrere, l’abril de 2022, el Consell de la Unió Europea va dotar els estats membres amb l’eina necessària per corregir aquesta situació a través de la Directiva (UE) 2022/542 que permet l’aplicació d’un IVA reduït en el comerç de les obres dels nostres artistes, la transposició de la qual era d’obligat compliment. Espanya és l’únic país membre que no ha fet els deures i per aquest motiu el passat 11 de març, la Comissió Europea va denunciar Espanya davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per no transposar dita directiva creant inseguretat i desconcert en les taxes a aplicar i generar distorsions competitives amb la resta d’estat membres.

Distorsions que també entren en joc amb les taxes a l’exportació d’obres d’art, unes taxes que només Espanya aplica i que vulneren les normes de funcionament de la Unió Europea perjudicant, de nou, la tasca d’internacionalització de molts dels nostres artistes més veterans i, sobretot, dels seus llegats.

I no tindria per què ser així. Els artistes no s’ho mereixen, les galeries tampoc. Per aquest motiu hem implorat incansablement, durant els darrers anys, amb arguments i dades, que el Govern d’Espanya elimini les taxes a l’exportació i adopti les mesures oportunes per avançar cap a un escenari de major competitivitat, progrés i sostenibilitat, mitjançant l’harmonització de l’IVA cultural amb el dels països del nostre entorn. El greuge comparatiu és manifest, i la consegüent pèrdua de competitivitat ens abocarà previsiblement a una situació de progressiva irrellevància.

L’argument que amb l’aplicació d’un l’IVA cultural competitiu estem beneficiant ‘els rics’, és frívol, infantil i cínic, donat que aquesta possibilitat ja existeix en la resta de països veïns i res impedeix a un comprador espanyol adquirir una obra d’art a l’estranger, només faltaria. El que no és gens frívol és que les xifres demostren que aplicant un IVA del 6% sobre el preu final de venda, l’Estat recaptaria més impostos que amb el règim especial que ara s’aplica sobre el marge de benefici resultant de la compravenda d’obres d’art, antiguitats i objectes de col·lecció. I això és així perquè amb l’augment implacable dels costos operatius, el marge de benefici de les galeries s’ha reduït considerablement.

El que no és gens frívol, és que adoptant un IVA cultural competitiu s’ajudarà a la viabilitat econòmica dels artistes i les galeries d’aquest país i en protegirà la seva activitat. El que no és gens frívol, és que protegint el mercat de l’art s’actua beneficiosament sobre molts altres sectors que estan íntimament interconnectats amb aquest (transports, fires, assegurances, restauradors, comissaris, crítics, impremtes…) i que, en l’exercici de llur activitat, generen més ingressos fiscals que el que pugui generar el mercat de l’art per si sol. El que no és gens frívol tampoc, és que algunes galeries, les que ho puguin fer, hauran d’optar per exiliar-se a altres països amb la consegüent pèrdua de recaptació fiscal per a l’Estat. 

Sincerament, no existeix cap argument sòlid, ni des d’una perspectiva cultural ni econòmica, que justifiqui la no aplicació d’un IVA cultural competitiu equiparable al dels nostres països veïns. No es reclama una reducció de l’IVA de manera arbitrària i capritxosa, s’està reivindicant la necessitat de competir en igualtat de condicions per tal de poder complir, efectivament i diligentment, amb la nostra funció de baula essencial en la transmissió de l’art entre els artistes i les col·leccions del país i poder continuar desenvolupant aquesta tasca a casa nostra.