Senyor, emporta-te’m aviat

Fa dècades, quan hom volia fer-se el cultureta i renegar de la teleescombraria, solia afirmar aquella coneguda frase de “jo només veig documentals de La 2”. Servidor sempre ha estat un gran amant dels dos extrems i vaig gaudir moltes nits d’insomni admirant com Coto Matamoros, visiblement enfarlopat, insultava la periodista Carmen Hornillos en una obra mestra del teatre dita Crónicas Marcianas. Al seu torn, m’entusiasmava passar-me tardes escurant fins a l’últim documental del canal més alternatiu de Televisió Espanyola, ja fos centrat en la sofertíssima vida de la gasela de Thompson als prats de l’Àfrica Septentrional o un dels molts films dedicats a l’holocaust nazi i les seves atrocitats morals. Amb el temps, el gènere documental s’ha incrustat al meu gust d’una forma quasi drogoaddicta i és fàcil palesar com, any rere any, supera la gran majoria de films de ficció, per independents que siguin.

Señor, llévame pronto és una esplèndida pel·lícula sobre la vida de Carmen, una anciana de 86, fatigada d’una vida curulla de guerres i d’ensurts, que decideix suïcidar-se

Això he pensat en especial durant aquest curs, quan m’he vist obligat a empassar-se bodrios de pel·lis insofribles com ara Conclave o Emilia Pérez, productes amb certs encerts de disseny i producció, però amb guionistes semiwokes que caldria enviar a galeres. En canvi, podria parlar-vos de desenes d’excel·lents documentals, la qual cosa ve a tomb per celebrar l’edició d’enguany del DocsBarcelona (s’acaba diumenge, encara teniu temps!), festival íntegrament dedicat al gènere que resulta un autèntic bàlsam. Enguany, els responsables del festival han dit que el seu leitmotiv és la crisi i la fragilitat d’Europa (palesa en docus explícitament polítics com ara Riefenstahl, Rabbit à la Berlin, Facing War, Mr. Nobody against Putin i etc); però diria que els films més rellevants són aquells que versen sobre els efectes filosòfics, socials i també els emocionals d’aquesta caiguda en la gent més corrent imaginable.

És així que he gaudit especialment pel·lícules com ara A 9-Month Contract (Ketevan Vashagashvili), The Dialogue Police (Susanna Edwards), Only on Earth (Robin Petré) i, per damunt de totes elles, el sorprenent documental Señor, llévame pronto de Guillermo F. Flórez; aquesta és una esplèndida pel·lícula sobre la vida de Carmen, una anciana de vuitanta-sis anys, fatigada d’una vida curulla de guerres i d’ensurts, que decideix suïcidar-se.

El cineasta la segueix durant els seus últims mesos —ella mateixa ha dictat la sentència de la seva pròpia mort el 12 d’octubre, just quan s’ordenà monja— i coneixem el seu pas per l’estament eclesial, el posterior matrimoni, divorci i vida sexual joliua però, sobretot, l’escoltem reflexionar sobre per què vol posar fi al camí amb una barreja inquietant de sornegueria i de tranquil·litat existencial. Es troba bé, no té cap malaltia greu, però ja en té prou.

En tot aquest procés fins el dia del seu suïcidi (podríem fer paral·lelismes de saltimbanqui entre la mort de la Carmen i el traspàs induït d’Europa, i no serien gens agosarats), el cineasta F. Flórez acompanya la seva protagonista, l’escolta sense jutjar-la i busca entendre-la fins el seu últim vespre de vida, en una escena de comiat d’una emotivitat fora mida. Resulta magnífic veure com aquesta histriònica inconeguda prepara la seva mort com un ritus d’afirmació personal; això va de l’elecció del verí amb el qual la vol palmar, fins com va desfent-se dels seus mobles per regalar-los als amics i cremant lentament la seva intransferible producció documental (fotografies, dietaris i cintes de vídeo o de casset que ja no veurà ningú). Tot això, cal insistir, és vist clínicament pel cineasta, que no ens masega per emocionar-nos amb excés, sinó que té la delicadesa de deixar via lliure al pensament.

Insisteixo en el fet que caldria relligar documentals com aquest al tema de la mitja-mort d’Europa i de totes aquelles certeses polítiques i vitals que el vell continent ens havia garantit. Tot això està desapareixent de sobte, i qui sap si ho vivim traumàticament o de forma sorneguera, que és com la Carmen de Guillermo F. Flórez decideix fotre el camp de la vida. Una obra bellíssima, de poc més d’una hora, que val molt més que totes les merdes de Hollywood d’aquest any tan insofrible de tanta propaganda visual.