Sis hectàrees d’oliveres

Experimento poques satisfaccions més grans que l’instant concret de presenciar com una amiga assoleix la maduresa artística. Així pensava dimarts passat, quan es feia fosc dins la minúscula sala del teatre Heartbreak Hotel, comandat per l’Àlex Rigola, i encara ressonaven els darrers mots de Sis hectàrees d’oliveres, l’obra de la meva estimada senyora de teatre Aina Tur: “Un rossinyol batega les ales. S’atura. I canta. Les xitxarres l’acompanyen. Les merles ploren. I les cendres. S’encelen. Emportant-s’ho tot”. Dos cosins es troben després d’una separació traumàtica. Ella du agressions i menyspreu al cabàs de l’ànima i ha decidit venjar-les cremant el paisatge d’infància que havia compartit amb ell: el noi, incapaç d’assumir els silencis familiars, l’escolta contrariat mentre intenten la missió impossible de fer les paus. Tornen a ser infants. S’han de fer adults. El foc és latència i purificació.

En mans d’un dramaturg efectista i sociovergent, aquesta història podria haver esdevingut una tabarra ideològica o una vomitada efectista insuportable. Però l’Aina s’ha regalat un text excel·lent; la metàfora de les oliveres i el seu pinyol curull de filagarses funciona a la perfecció, el diàleg entre allò que es diu i el pensat en secret flueix com una seda i el text, quan podria edulcorar-se buscant la llàgrima, referma la contenció d’una forma centreeuropea. Molt bé, salada meva; es nota que, abans d’agafar la ploma, has tingut la delicadesa de llegir molt, la qual cosa hauria d’ésser la norma. Servidor, ja t’ho vaig dir, poliria algunes expressions de la nostra llengua (massa “quelcoms” i etcètera) que no encaixen bé en la conversa entre dos familiars. Res, mandangues en vinagre, perquè has parit una obra fantàstica amb un domini exemplar del català. Gran content, Aina estimada.

L’autora ha volgut dirigir la seva peça i cercar el millor equip artístic per defensar-la. En una sala tan petita com el Heartbreak s’hi poden fer poques floritures (i jo que ho celebro, perquè així qui sap si tornarem a parar esment als mots); però val a dir que la maqueta dissenyada per Marc Salicrú funciona molt bé a l’hora de presentar el paisatge com una persona més de la trama i el seu tancament fumós resulta fantàstic per emmarcar el diàleg dels protagonistes. Quins dos actors, certament! A casa som alarconistes convençuts, car existeixen poques actrius al nostre país que puguin fer-se dictadores de l’escena amb la seva simple presència. Jo només suggeriria, a risc d’ésser perepunyetes, que la nostra actriu moderés la intensitat —de piano a forte, per entendre’ns— i que iniciés el camí del text emulant encara més la petita que fou. És una qüestió de matís, però l’obra els necessita.

Això del Nao Albet mereixeria un article a banda. Servidor havia gaudit la tasca del nostre actor —i excel·lent cantant, dit sigui de passada— en espectacles, diguem-ne, més expansius i estripats. Però això que fot en aquesta obra, d’una contenció i d’un regurgitar els mots espaterrant, és un treball de primeríssima divisió que em va deixar literalment de pedra. Ara pateixo un cert divorci amb teatre, ho confesso, perquè estic cansat que paternalismes ideològics i de turres que ja veiem als mítings dels nostres aprenents de polítics. Però la tasca actoral d’Albet m’hi ha reconciliat, perquè no és gens fàcil trobar-se al costat d’Anna Alarcón i aguantar-li el tipus d’aquesta forma. La transició de l’infantilisme ingenu i la nul·la voluntat d’autoconeixement vers l’acceptació del dolor pretèrit que es casca aquest intèrpret és de barretada. Tant li fot el que jo digui, però pot sentir-se orgullós.

Així també l’autora de tot plegat. Només queda dir que el lector faci el favor de viatjar a la perifèria del Heartbreak perquè Sis hectàrees d’oliveres acaba el viatge el proper 28 de juliol. Estic molt content, Aina estimada amiga. I, últimament, no em passa gaire sovint, perquè jo sí que ho cremaria tot.