La tallerista de ‘trencadís’

La primera vegada que l’Angelika Heinbach va visitar el Parc Güell tenia uns vint anys, i va marxar d’aquell fabulós recinte amb una imatge retinguda en les retines. La brillantor i el color dels relleus donant forma a un drac o als bancs per seure i a les columnes de l’espai tan singular la van deixar impressionada. I no eren més que trossos de ceràmica trencada i enganxats de manera desendreçada, i ella aquella tècnica la volia aprendre.

Primer, de manera autodidacta, i després en cursos de mosaic i trencadís, l’Angelika va anar consolidant el domini de donar forma als fragments de rajola, vidre o plats. Sempre ho ha fet conduïda per la seva admiració d’obres de l’arquitectura modernistes fetes amb aquesta tècnica que va donar ales a Antoni Gaudí per aconseguir les formes ondulades de les seves estructures.

De fet, amb el trencadís s’aprenen moltes coses amb les quals Antoni Gaudí ens sorprèn. El gran sentit comú que aplicava a les seves creacions, en aquest cas aprofitant materials trencats, sense anar més lluny. Aquesta manera de treballar beu de la mateixa font que altres solucions pràctiques i sostenibles de l’arquitecte. Per exemple, el paraboloide hiperbòlic, un dels secrets geomètrics de Gaudí, i tantes altres fórmules inspirades en la mare natura.

Doncs bé, en el trencadís del parc Güell va néixer la inspiració de l’Angelika per, anys més tard, ensenyar aquest sistema per decorar a petita o a gran escala. La creació artística no li venia de nou. A casa, de petita, veia com la seva mare pintava seda i, tot i que ella es va decantar per les llengües i la traducció, tot allò que va sentir a Barcelona va proposar-li un canvi de rumb.

“Era l’any de la crisi, el 2008, quan em vaig quedar sense la feina que tenia en una empresa multinacional”, explica. I aleshores, endinsant-se en el que podríem llegir com una metàfora, en un aparentment futur esmicolat, va pensar: “Ara és el moment de provar si me’n surto amb tot el que he après sobre trencadís”. De la crisi i la ruptura amb un treball fix, en va fer la seva oportunitat. Va crear la firma Mosaiccos per treballar el trencadís com a artista i, ben aviat, també com a organitzadora de tallers per ensenyar a fer-ho a la gent. “Vaig fer de la meva passió la meva professió”, diu.

Amb el trencadís, l’Angelika no només aprofita minves de rajola, vidre o ceràmiques diverses, sinó també allò que va aprendre treballant en grans equips d’empreses multinacionals. Va pensar que la cohesió d’aquests empleats podria enriquir-se asseguts en una mateixa taula enginyant-se-les per compondre una petita obra d’art.

Va habilitar un espai en la seva botiga del barri del Born amb una gran taula per rebre petits grups d’amics, famílies o equips de treball. Actualment, disposa de dos tallers, un al Born, amb capacitat per a una cinquantena de persones, i l’altre a la Ribera, a prop del Palau de la Música, per a 35 persones. “Però anem on sigui: hotels, la Llotja, la Torre Bellesguard, la Colònia Güell, La Pedrera, molts llocs emblemàtics, allà on el client tria”. Normalment, el que anomenen team building, les experiències lúdiques o creatives per fer més pinya en un grup de treball, les fan en aquests llocs especials o en instal·lacions de les mateixes empreses.

Turistes que es fan el seu propi souvenir

Les xarxes han donat molt a conèixer els tallers de l’Angelika entre turistes alemanys i de moltes altres nacionalitats. És aquell tipus de turista que cerca el que és diferent, més original o propi del lloc on va. En aquest cas, l’arquitectura modernista catalana, de la qual Antoni Gaudí esdevé el gran referent, és el punt de connexió amb els tallers de trencadís. En ells, els estrangers seuen a emular aquests artistes que també ells admiren.

Ulleres protectores, estenalles i una gran varietat de colors de trossos de ceràmica els esperen ja a taula perquè es puguin fer el seu propi record d’aquesta ciutat. “També venen molts grups de gent catalana, famílies o amics que celebren l’aniversari d’algun d’ells”, precisa l’Angelika.

“Els marcs de fotos són l’objecte més triat per treballar el trencadís en una obra que després s’emportaran a casa acabada”, diu. I, en el cas dels infants, puntualitza, “són els animals, com la salamandra, gossos i gats o l’elefant, el que més atrau”. Tallers com aquests són l’espai per prendre’s un temps per a un mateix, per a crear, buscar inspiració, provar com una manualitat ens ajuda a aturar-nos, a concentrar-nos en el moment present i a relacionar-nos des d’un altre prisma amb els familiars, els amics o els companys de feina que tenim a la vora fent el mateix que nosaltres.

Per als qui han vingut de fora, aquest tast com a artistes esdevé un espai d’intercanvi cultural; amb el trencadís, fan una immersió en la manera de fer del modernisme català. Aprofitant vidre, plats trencats, miralls, van donant una nova vida a aquests materials que, si no, es perdrien.

Imants per a la nevera, capsetes per guardar-hi coses petites, marcs de fotos, logotips de les empreses, escuts dels equips esportius o noms dels participants són algunes de les noves vides que van sorgint sobre la taula, mentre alguna altra cosa també passa.

Abans de començar, l’Angelika situa els participants diferenciant el mosaic i el trencadís. “El mosaic —d’origen mesopotàmic, grec i romà—, està fet amb trossos regulars de vidre o ceràmica, mentre que el trencadís, que jo vaig descobrir en les obres dels arquitectes Josep Maria Jujol i Antoni Gaudí, es fa amb trossos irregulars de material”, aclareix.

Ella ha tingut a 400 japonesos fent les seves creacions amb trencadís. “Aprecien molt tota l’obra de Gaudí i la cultura en general, i també la bona qualitat de la cuina catalana mediterrània”, comenta. “Jo també em vaig enamorar de Gaudí, la seva obra i aquesta ciutat, que ofereix una qualitat de vida excepcional. És una magnífica combinació d’una ciutat molt bonica, preciosa amb el seu nucli antic i la seva gran oferta cultural i al costat del mar”, destaca.

“La massificació de turistes per als nostres negocis està bé, però entenc que quan vius als llocs més massificats com el Born o el Gòtic, no és fàcil”, admet. I comenta que el Born de fa trenta anys era molt inhòspit, però que en el d’ara, caldria posar-hi més mesures per evitar robatoris. I, tot i que reconeix que no és feina fàcil, “caldria buscar turisme de qualitat i sostenible, que vingués gent amb nivell cultural, i no per a emborratxar-se”.