Tercera vida per a Montjuïc

Montjuïc afronta la tercera gran transformació en un segle. La muntanya ha estat des de l’època dels romans una mena de calaix de sastre on s’han ubicat activitats que n’han hipotecat l’accés i la planificació urbanística. Pedreres, un cementiri, un castell i restriccions per motius militars, barraquisme… No es va emprendre una planificació global de Montjuïc fins a la celebració de l’Exposició Internacional del 1929. Després van venir els Jocs del 1992. Avui, a punt de commemorar el centenari de la mostra, Barcelona ha llançat un nou pla per integrar la muntanya a la ciutat.

El paisatge de Montjuïc canviarà substancialment els propers anys. El que sens dubte tindrà més impacte entre els ciutadans serà el canvi de pell de la Plaça d’Espanya, que és bàsicament una gran rotonda que distribueix el trànsit entre la Gran Via, el Paral·lel, el carrer Tarragona, l’Avinguda Maria Cristina i la carretera de Sants. Un infern per al vianant, que ha de superar diversos semàfors amb les seves esperes per anar d’un punt a l’altre i que només alleuja el túnel amb què la Gran Via supera la plaça.

Cerdà ja va preveure aquest punt com el nus de comunicació amb el Baix Llobregat. També va ser l’entrada a l’exposició del 1929 a través de les torres venecianes. Ara, es planteja capgirar la plaça i convertir-la en un eix de vianants friendly que condueixi d’una manera natural a una Avinguda Maria Cristina alliberada de cotxes que aspira a ser el gran accés ciutadà a Montjuïc i els seus equipaments culturals, esportius i congressuals, així com als seus espais enjardinats i de valor mediambiental.

La urbanització de la muntanya fa cent anys es va planificar en el marc del noucentisme, aquell moviment cultural i polític que la Mancomunitat de Catalunya i el seu president, Enric Prat de la Riba, van assumir com a propi. Així, Montjuïc es va dissenyar sota els cànons de la ciutat jardí. És, de fet, un monument al noucentisme.

Però cal dir que a les activitats abans assenyalades que han hipotecat la planificació de la muntanya s’hi han sumat altres hipoteques consolidades a l’últim segle. Els mateixos edificis conservats a l’antic recinte de l’exposició internacional en són un exemple clar. Inicialment concebuts per a una vida efímera, bona part han sobreviscut a l’esdeveniment. És el cas dels pavellons de la Fira, el Museu Arqueològic, l’Institut Cartogràfic, l’actual seu del Teatre Lliure, el Poble Espanyol, el Grec i, especialment, el Palau Nacional, que acull el MNAC.

Quan es va decidir convertir Montjuïc en la zona zero olímpica, es va plantejar l’enderrocament del Palau Nacional, a la qual cosa es va oposar fermament el llavors alcalde, Pasqual Maragall. A canvi, es va haver d’afrontar una inversió milionària per consolidar l’edifici, ja que, com la resta de pavellons del 1929, no tenien fonaments pel seu caràcter efímer. Precisament, el MNAC i la seva ampliació al pavelló Victòria Eugènia serà un dels fronts de la tercera gran transformació de Montjuïc.

Però n’hi haurà més. Els edificis de la Fira també milloraran i en renovaran l’aspecte. Hi haurà habitatges en un nou barri del Poble-sec guanyat els pavellons firals. El Palau d’Esports tornarà a la vida. També s’executarà una important inversió a l’Anella Olímpica, modernitzant l’Estadi i perquè l’esplanada tingui més ús ciutadà. Es transformarà igualment la sala annexa del Palau Sant Jordi perquè pugui acollir esdeveniments per a 8.000 persones. La gran cirereta serà, encara que més enllà del centenari, l’arribada del metro, per fi, a la muntanya, cosa que va ser molt reivindicada al seu dia per Maragall i que la Generalitat nacionalista del moment va impedir.

Amb aquest paquet d’actuacions es vol posar fi a la que podríem qualificar d’ordenació de calaix de sastre de Montjuïc i que deixi de viure d’esquena a Barcelona. Elements que s’han afegit en les darreres dècades, com la Fundació Miró o el parc d’atraccions que va existir al seu dia, es van ubicar al marge d’una planificació integral per a la muntanya.

La qüestió ara és si aquesta tercera transformació de Montjuïc solucionarà per fi els seus problemes de relació amb la ciutat. El temps ho dirà, però el que no es pot negar és que la vasta renovació urbana prevista des de la plaça d’Espanya fins a l’Anella Olímpica pot ser una gran oportunitat.