Tots podem ser mecenes

A la conversa sobre El mecenatge, més enllà del finançament, convocats a Casa Seat pel The New Barcelona Post, Ainhoa Grandes, Josep Lagares i Eloi Planes van coincidir en una idea que pot semblar de titular fàcil, però que és d’una profunditat gairebé socràtica: tothom pot ser mecenes. Ara bé, perquè el voler sigui poder, cal que el poder (individual, col·lectiu i institucional) també ho vulgui.

Planes, com a president de la Fundació Catalunya Cultura, ho va resumir així: “Ser mecenes requereix acompanyament des del bressol”. Des de casa, des de l’escola, des de la societat. Perquè si no t’han explicat mai que ajudar la cultura, la recerca o la comunitat és també una forma d’invertir en futur, difícilment ho sabràs fer després amb naturalitat. I sí, aquí hi ha una assignatura pendent, en clau de país.

Lagares, vicepresident de la Fundació Metalquimia, va posar-hi la dimensió tangible: la d’aquells que entenen que el retorn del que es guanya pot ser col·lectiu i que l’impacte social no té per què anar lligat a grans fortunes. Perquè el mecenatge pot ser de diners, sí, però també de temps, d’idees, d’energia compartida. I, parlant de compartir, a la sala, al pati de butaques, l’acompanyava el doctor Argimon, que junt amb el doctor Clotet, i amb Lagares i altres d’impulsors, avancen en recerques punteres sobre l’Alzheimer.

Ainhoa Grandes, per la seva banda, amb la claredat que l’ha convertit en veu autoritzada en aquest terreny, també com a presidenta de la Fundació MACBA, va rematar-ho amb una desmitificació explícita necessària: no cal ser ric per ser mecenes. Cal ser conscient que vivim en societat. I cal voler contribuir-hi. I per fer-ho no cal ser milionari. Potser per això Planes va agafar la idea al vol i va llançar una proposta provocadora: buscar una paraula nova, que alliberi l’acció del mecenatge de la càrrega elitista que arrossega el mot. No sabem si trobarem aquesta paraula alternativa, però potser, mentrestant, podem trobar més mecenes.

Perquè França ja ens ha passat la mà per la cara (capgirant la truita en dues dècades), gràcies a una estratègia que ha sabut implicar el públic i el privat, el poble i la metròpoli. I perquè allà ningú mira de reüll qui fa diners, sinó com els posa a circular per fer créixer la societat.

Així que sí, tothom pot ser mecenes. Només cal que ens ho creguem. I que, si més no per un vespre, com el compartit amb en Josep, l’Ainhoa i l’Eloi aquesta setmana a Casa Seat, ens deixem contagiar per aquesta fe civilitzadora que té alguna cosa de política, molt de cultura i fins i tot un punt de poesia.