El Bar del Post

Toni Rodríguez Piris: La lenta forja d’un escriptor

Somriu, recolzat a la barra amb un cafè americà fumejant, deixant-se transportar per les poques converses que capta entre el paisanatge matiner del Bar. “Soc una mica tafaner i m’agrada escoltar la gent”, reconeix qui, fàcilment, innat conversador, sabria integrar-se en qualsevol d’aquests diàlegs. “I si deriven cap els llibres, millor”.

Lector incansable des de la més tendra edat, Toni Rodríguez Piris va ser un nen atípic, més absort per la lectura de llibres que no pas per altres estímuls propis de la seva generació com la tele, el cinema o el còmic. Explorar els relats escrits, negre sobre blanc, pàgina rere pàgina, escrutant el món d’alguns dels seus herois com Juan Rulfo o César Aira, l’ha fet i el fa immensament feliç. I la conseqüència de tot aquest ardor lector ha estat la forja, gradual, fent servir tot el temps que calgués, del seu jo escriptor.

“Vaig començar a escriure relats als setze anys i, ja a la universitat, vaig arrencar amb una novel·la que va quedar sense acabar. La veritat és que tinc un munt de textos així, començats, però que vaig veure que no anaven enlloc i, per tant, es van quedar incomplerts”, explica.

Durant una llarga temporada, va arraconar la ficció. Va estudiar comunicació i periodisme i, als vint-i-set, va fundar una agència de comunicació. “Aquell salt al buit no va sortir pas malament, el projecte va aguantar vuit anys”, però en aquesta època el Toni es va adonar que no feia una altra cosa que treballar. “La meva vida era l’agència i em vaig dir que allò no podia ser, que havia de fer altres coses”. Es va posar a estudiar. En primer lloc, anglès. “Al principi allò em feia una mandra espantosa, però li vaig anar agafant el gust i ara sempre estic estudiant alguna cosa”. Quan va tancar l’agència, fart de la vida d’empresari, va ser feliç. “Vaig recuperar la voracitat lectora del passat”, rememora. I, ara sí, l’escriptor que tenia dins.

El joc de buscar morts

L’origen de la novel·la de debut que acaba de publicar, Aproximadament dos quilos i mig (Univers), es troba en un viatge que Toni Rodríguez Piris va fer el 2017 amb una exparella a Montpeller. “Allà vaig descobrir que havia mort Johnny Hallyday, al qual jo no coneixia, però que de seguida vaig saber que era la gran estrella del rock and roll francès”. Anys després, en 2021, va començar un relat sobre això mateix. Una parella que viatja a França i s’obsessiona amb la figura del rocker difunt. Només que, a diferència de tants relats pretèrits, aquest sí que tindria continuïtat.

“Sempre m’han obsessionat la mort i el pas del temps, a més de les relacions i secrets de parella, així que era obvi que el meu primer llibre hagués de tenir aquests ingredients, units al meu gust pel viatge, perquè tots els llocs que s’hi descriuen els he visitat en algun moment de la meva vida”, explica.

Toni Rodríguez Piris acaba de publicar ‘Aproximadament dos kilos i mig’.

La novel·la pivota, així, al voltant d’una trobada dimensional en un aeroport, on parelles de diferents generacions viatgen i s’obsessionen amb morts il·lustres. Hallyday, per descomptat, i també Umberto Eco; qui va ser el visionari president de Nintendo, Hiroshi Yamauchi; l’urbanista Joan Antoni Solans, o la influencer índia Anjali Ryot, morta en un tiroteig a Mèxic. “Escriure aquest llibre s’ha acabat convertint, per a mi, en un joc de buscar morts en funció de de cada parella protagonista”.

Ha estat un procés lent que ha durat prop de quatre anys, “amb moltes reescriptures i molt moviment d’estructura”. Ha valgut la pena, perquè el volum ha guanyat el premi Roc Boronat 2025. I ara, mentre combina la seva labor com a director de comunicació del Pere Clavé Grup, dedicat a l’economia social per a persones amb discapacitat intel·lectual, l’escriptor anticipa que està treballant en una autoficció narrada en primera persona, “on no m’emparo en personatges ficticis i m’exposo molt més”. Xarrupa una mica de cafè i afegeix, entre riures: “On acabarà? Ho acabaré Qui sap”.

La primera novel·la de Rodríguez Piris neix d’un procés lent d’uns quatre anys.

Sense rumb per la ciutat

Fins als vint-i-vuit, el parroquià va viure en Cerdanyola, “però sempre amb les ganes de venir a Barcelona, on porto ja onze anys i on sento que estic en el meu lloc”. Enamorat del Mercat de Sant Antoni, de les llibreries de segona mà —“ah, la Canuda”, enyora—, d’espais com el Arc de Triomf o la Ciutadella, “i per descomptat del Barça, que soc molt culer!”, li agrada sortir a passejar pels carrers de la ciutat sense rumb ni cap altre motiu que el plaer de recórrer a peu les voreres de la urbs estimada. “Més que els turistes, als que no odio, sí que em molesta molt la calor humida. Detesto suar i l’estiu de Barcelona és el pitjor! I més, quan veus els carrers tan bruts… És una llàstima”, lamenta.

— El que està netíssim és la nostra cuina, on et podem preparar alguna cosa, si et ve de gust.

Toni Rodríguez Piris mira al seu voltant. Encara és molt aviat, però ell ve del gimnàs i té gana. Demanaria una mica de rebosteria, però es cuida molt i prefereix reprimir-se. Després de meditar-ho uns segons, davant la perspectiva de no perdre un bon esmorzar i, sobretot, de continuar amb la conversa, es decideix.

— Que sigui un entrepà de truita!

— En marxa!

Compartir
Publicado por
Alberto Valle

Artículos recientes

  • Good News Barcelona

Barcelona es consolida com a capital científica amb l’arribada del centre Fraunhofer

El nou centre se situarà en el Parc Científic de Barcelona i representarà un "salt…

11 d'octubre de 2025
  • Opinió

On són els mecenes de la clàssica?

El mecenatge musical de Barcelona encara es troba molt lluny d’arribar al d’altres formes artístiques

10 d'octubre de 2025
  • Opinió

El fil invisible del mecenatge

El mecenatge és sovint silenciós —no crea grans titulars—, però constitueix una de les pedres…

10 d'octubre de 2025
  • Good News Barcelona

El futur del mecenatge a Catalunya: més accessible, immediat i emocional, i amb una llei en camí

El futur del mecenatge a Catalunya troba en el seu horitzó una evolució natural de…

10 d'octubre de 2025
  • Good News Barcelona

Inés García-Albi: “En aquest món complex, la cultura ens fa una mica més humans”

Aquells dies de pandèmia que van aturar el món i ens van confinar, la Inés…

10 d'octubre de 2025
  • Opinió

El mecenatge científic: la nova frontera de la solidaritat

“Si volem resoldre els grans reptes del nostre temps, hem d’invertir en ciència avui, no…

10 d'octubre de 2025