Toni Sala, rumiar el deliri

Si el lector d’aquesta Punyalada és algú avesat a la narrativa confessional o d’autoficció (a saber, un tipus de literatura que confon escriure amb visitar el terapeuta, en la qual els plomaires ens carden la tabarra convertint la menstruació, les erupcions acneïformes, o la precarietat habitacional —ecs— en un ploriqueig d’aparença universalista), li recomano de tot cor que no llegeixi la darrera obra d’en Toni Sala. L’escriptor guixolenc és un home antic, que no té la pretensió de sacsejar consciències —grr— ni de remoure ànimes —puaj—; es limita a pensar la novel·la com un artefacte que hauria d’ésser ben parit d’estructura per així elevar-se al cim de la filosofia. Dit de forma més crua, Sala fa el puto favor d’escriure històries versemblants (per forassenyades que siguin) amb personatges molt ben esculpits, els quals s’atansen en palpitar dels temps a través de la seva misèrrima anècdota.   

Cloenda de la trilogia que s’inicià amb l’obra mestra Els nois (2014) i l’excel·lent Persecució (2019), Escenaris conta la història d’en Tomàs Niubò, un actor que s’ha fet arxifamós a la televisió i a les sèries encarnant un personatge ficcional anomenat Malicious. Patidor d’una crisi de sobreabundància i mitjana edat, el protagonista decideix reorientar la seva vida al monologuisme teatral del circuït off barceloní, recitant uns textos que memoritza tot viatjant per casacristo en automòbil. En un d’aquests periples muntanyencs, Niubò topa amb un senglar i es carda un hostiot tremebund; serà recollit per en Vadó, un home grossiu sense aparent interès que treballa en un polígon i es hala pizzes congelades per sopar, però que s’acabarà convertint en el seu company de cures. També hi ha l’Olga, infermera que fa de pont entre els dos homes i, no spoilers, pateix la tragèdia de poder generar vida i mort.

En un primer terme, Escenaris aprofita l’amnèsia dissociativa del seu protagonista per elevar-se al cel i parlar-nos d’un país que ha oblidat les normes de cortesia fundacionals del contracte social i que també ha triat divorciar-se paulatinament de la seva llengua (també de la seva història), per així negligit i alinear-se mig inconscientment de la política del darrer lustre, curulla de falsaris i caixacobris. A un nivell encara més profund, diria que aquesta és sobretot una novel·la sobre tres éssers de pulsió autodestructiva que intenten rumiar el deliri d’un paí fet miques a través d’estratègies que barregen la supervivència agònica i la pulsió de matar-se. A partir d’un inici fundacional-violent, la fortuïtat d’aquest actor ens regala la fotografia d’un món on encara no sabem del cert per què volem continuar configurant una comunitat i sobre com aquesta sobreviu en l’ànima d’éssers quasi moribunds.

Afirmo solemnement que, amb Joan Jordi Miralles i Núria Perpinyà, Toni Sala és un dels nostres millors escriptors i també que, si aquesta novel·la dugués el nom d’Ian McEwan o Miranda July a la portada, els catalanets la compraríem i lloaríem amb grandíssim entusiasme. També sostinc que la novel·la és la més crua de la trilogia esmentada; en una entrevista amb el col·lega Bernat Puigtobella a Núvol, l’escriptor confessava haver-la escrit en una espècie d’estat de trànsit. Goso posar-me en la pell de l’autor i diria que més aviat ha patit el mareig d’haver de narrar un temps històric on tot déu tresca enfutimat pel món i —si té prou pasta—  malda salvar-se transvestint-se il·lusòriament la identitat o, en cas de patir una vida paupèrrima, continuant amb parsimònia l’espècie o abraçant el mar fosc. L’escriptor, valent com pocs, hi conta la inèrcia que ens du a matar-nos en capítols verament antològics.

Aquesta novel·la de vòmits monologals —aix— té un pare estilístic ben clar i es diu Thomas Bernhard. Desconec si en Toni se l’ha estat llegint l’austríac darrerament, però Escenaris aconsegueix recordar-me molt sovint al meu ídol literari de tots els temps, amb aquella barreja d’ira i d’amor per les coses que intenta destruir a través de llargues diatribes sense un sol punt i a part. També hi ha una actitud de fons per la qual el nostre escriptor ha decidit ordir la seva carrera com una anacoreta, ben lluny del brogit del món i de la tonteria supina de les xarxes i del periodisme cultural. Com a lector, saludo amb gran entusiasme aquest nou text que certifica L’Altra editorial com l’hereva de Quaderns Crema pel que fa la literatura nostrada contemporània i la recerca de textos d’esperit fundacional (ara, a can Vallcorba això del català ja no els interessa una merda ). A banda de l’escriptor, felicitem l’editora.

Us ho prego, deixeu de perdre el temps amb novel·letes menopàusiques de merda i precipiteu-vos al nou gran text de Toni Sala. Patireu, perquè només així s’aprenen les coses fonamentals, però —en acabar-la— tindreu la temptació d’aixecar-vos de la butaca i aplaudir un excel·lent cronista del seu temps. Prosa ben teixida, vides a l’atzar que ens expliquen el món, contingències que, en definitiva, ens aboquen a l’estratosfera del pensament i ens qüestionen la normalització castrada de l’esperit. Una novel·la sobre com digerir el deliri, en definitiva. Que l’autor descansi i es prengui el seu temps abans de tornar-hi; esperarem amb paciència el seu nou accident vital.