Tornar a Barcelona i al·lucinar amb la superilla de Consell de Cent

Durant els sis anys que vaig viure a Madrid, cada vegada que venia a Barcelona la trobava més moderna i europea. Una d’aquestes millores, sens dubte, era la superilla de Consell de Cent. La primera vegada que la vaig passejar de dalt a baix vaig quedar molt sorpresa. Que una gran ciutat transformés l’espai públic a favor del vianant d’aquesta manera em semblava impossible. Un d’aquests dies, vaig anar-hi amb els meus nebots. Concretament, a la superilla de Consell de Cent i Girona. Durant molts anys de la meva vida vaig viure per la zona i conec molt bé la qualitat de vida d’aquests carrers. El canvi havia sigut radical: on abans hi passaven cotxes, ara hi havia sorra i espais verds, on els/les més petits/es hi podien jugar.

Ara, que ja visc a Barcelona, si vaig a l’Eixample, sempre escullo passar per Consell de Cent. Tinc espai per caminar, els veïns i veïnes han fet seu l’espai públic sense tenir l’obligació de consumir i la presència del cotxe és molt reduïda. L’ambient que t’hi trobes no s’assembla al que es viu a una gran ciutat. El ritme és molt més pausat i sents que el carrer és del vianant. Et recomano fervorosament que facis el carrer Consell de Cent de dalt a baix. 

Si fa temps que no vas per la zona, també et quedaràs gratament sorprès/a amb la cruïlla amb el carrer Rocafort. La transformació és considerable.

Sí, les superilles tenen inconvenients. És evident que encareixen encara més (si és possible) l’habitatge. No obstant, no crec que la resposta a l’encariment de l’habitatge sigui deixar de fer superilles, que suposen una clara millora per a la qualitat de vida dels ciutadans/es de Barcelona. El que és urgent és que les administracions facin polítiques perquè el preu de l’habitatge sigui digne arreu. Sinó, les ciutats seguiran sent invivibles per a la majoria dels seus ciutadans/es.