Tourists go home

El nostre amic gracienc prototípic és un ésser que sempre abandona el barri de Gràcia durant la seva festa major. Aquesta persona, que s’acostuma a definir com a gracienc-de-tota-la-vida i ens recorda massa sovint que Gràcia fou una vil·la independent de Barcelona abans que Cerdà comencés a fer de master mind del tinglado urbà, ja acostumava a fotre el camp a Menorca les dues últimes setmanes d’agost. En aquell moment, el nostre company de cromosoma gracienc adduïa que les festes de Gràcia ja no eren el mateix perquè la majoria de barcelonins (d’altres barris) aprofitaven el colorisme dels carrers i la xerinola nocturna per fotre’ls la son a tomar pel sac i deixar-ho tot ben pixat. Els barcelonins no graciencs, per tant, tinguérem l’honor d’ésser els primers invasors de les festes de Gràcia, molt abans que l’efecte Lonely Planet i els influencers convertissin l’intrusisme en global.

Alguns graciencs han reaccionat a la globalització de la seva festa (aclarim que “seva” adquireix un sentit de propietat tan física com de relat històric) empastifant algunes façanes del barri amb el lema tourists go home. La frase és un compendi de contradiccions interessantíssim, no només perquè la condició de turista consisteixi essencialment en l’ésser que pira de casa per viatjar i pel fet que apel·lar al respecte d’un barri sigui difícil de defensar maculant les parets amb grafits, sinó perquè la voluntat d’expulsar el viatger acusant-lo de contaminar un barri ha esdevingut la forma de xenofòbia habitualment tolerada pel barceloní assenyat. Durant el darrer lustre, especialment a Ciutat Vella, els llençols exposats als balcons del veïnat contra la massificació turística resaven frases del tipus “prou soroll” o d’altres fogots de creativitat com ara “Barceloneta: l’abocador d’Europa”.

Però l’esmena a l’alteritat turística ha esdevingut total. En el fons, els barcelonins enyorem la forma de vida confinada en la qual, per dir-ho finament, la gent tenia la bondat de quedar-se a casa i el carrer de les ciutats esdevingué un paratge natural curull de senglars. Entenc que molts graciencs s’enfurismin veient com alguns carrers del barri s’emboteixen amb corrues de turistes que poden arribar al centenar de metres. Si fos un crític cultural mullacalces del CCCB ara us cardaria un rotllo de teoria crítica sobre com les ciutats han transitat follament del paradigma de l’habitabilitat al de la visita depredadora i (fent honor a la desmesurada fal·lera de la tribu per la nostàlgia) apel·laria a la recuperació dels barris per part dels seus aborígens. Ho lamento: contràriament, estimo les ciutats perquè són depredadores i ja m’agrada que els indrets, en general, no acabin mai d’ésser totalment d’algú.

Estimo les ciutats perquè són depredadores i ja m’agrada que els indrets, en general, no acabin mai d’ésser totalment d’algú

El veí de-tota-la-vida diu que a Gràcia ja no hi pots baixar al carrer a fer tertúlia amb els amics al voltant d’una tauleta de fusta perquè el barri està contaminat de pisos turístics. Desconec la realitat gracienca, però us puc assegurar (com a inquilí de Ciutat Vella) que si no baixem a xerrar amb el veïnat durant les nits d’agost no és per obra i gràcia de la massificació de guiris als bars ni perquè els carrers estiguin plens, sinó perquè estem enclaustrats a casa veient Depp vs. Heard a Netflix i, siguem honestos, perquè —si no fos per un grup de whatsapp creat per resoldre les incidències de l’escala— no sabríem ni el nom de la majoria dels nostres veïns. No crec que el present enclaustrament del barceloní sigui culpa dels visitants més incívics que provenen de Nàpols o Toyohashi. Contràriament, diria que tot plegat és degut a haver comprat cegament el lema citizens stay home.

Però ni el meu esperit més naïve canviarà una realitat immutable compartida per tots els barcelonins: sabem del cert que els turistes, com l’infern, sempre són els altres i que, davant qualsevol dubte, la millor solució és la nostàlgia. Però, creieu-me, ni tant sols la nostàlgia és el que era abans. Al capdavall, com passa sempre, el meu amic gracienc tornarà ben aviat a casa (súper bronzejat) i podrà contemplar els “seus” carrers impol·luts per així cascar-se uns scrambled eggs la mar d’estupendos al seu nou local de brunch predilecte.