‘Travy’: la realitat feta poesia

És que la idea és molt bona, més que la idea el concepte, la invitació, el retrat que es vol immortalitzar: el salt generacional en una família de joglars (dir de pallassos seria massa simple) com és la mateixa família Pla-Solina, la coneguda artísticament com a “família Travy”. No se m’acut una millor manera de deixar testimoni de les dificultats d’adaptar-se, o de no adaptar-se (qui diu que adaptar-se és l’únic camí?) als nous temps per part d’una fagilíssima discilpina artística.

Els pares es pregunten l’un a l’altre si encara fan gràcia, els fills van perillosament perduts en un món que els demana sortir del patró clàssic i alhora saber dir alguna cosa interessant. El resultat: un fill angoixat, mort de por, farcit de contradiccions i incapaç de dirigir res perquè no se sap dirigir a ell mateix, i una filla que malda per trobar la transgressió absoluta mitjançant el llenguatge corporal i la dansa contemporània.

El circ, l’espectacle de pallassos, ja no és el que era i no sap si es troba en agonia o en evolució. Travy és una obra que parla, bàsicament, de la mort. De la mort d’un món, que no té per què ser definitiva, sinó que pot portar, com diria Maragall, a una major naixença. El problema és que potser no. Que potser és una mort lenta i definitiva.

Com que això no es nou, com que penjar d’un fil de trapezista ha estat sempre la dinàmica d’aquest art, sembla clarament que la mort és només aparent i que no té res de definitiu. Però la prova més fefaent d’aquesta conclusió és el mateix espectacle teatral Travy, sota els arcs medievals de la Biblioteca de Catalunya, dirigida per Oriol Pla (el fill) i escrita per ell mateix i per Pau Matas, producció original del Teatre Lliure, convidada per La Perla 29, entrada a través d’unes cortines d’escenari i un teló que et porten fins a la teva cadira. Després, tot comença i tot acaba.

L’obra és un acte poètic i un acte suïcida, però també ressurrector. Sublimar la crisi, la ganyota, el desconcert. Quasi la primera aparició d’Oriol Pla, fent-se un embolic amb el món actual i amb les suposades feines serioses i amb ell mateix, fins al punt d’esdevenir un diabòlic manyoc facial que arriba a fer por i tot. Després, la família. Els pares, que es pregunten si encara fan gràcia i parlen d’un pallaso italià mort. De què? De sobte. I el pare que arrossega constantment una síndria, misteriosa i metafòrica, shakesperiana i absurda.

Els tocs de genialitat: Oriol Pla ensopegant fins a tres o quatre vegades amb la mateixa cadira, en el mateix diàleg, de la mateixa exacta i clavada manera; els tocs d’humor ben trobats de la Diana, la germana, esverada i desenfrenada davant del repte de la innovació més radical; els aires d’actor seriós que sobrevenen al pare, Quimet Pla, que se sap Shakespeare de memòria i fins i tot cuinant-se una truita; la delirant imitació de diàleg en italià macarrònic entre en Quimet i la Núria (la mare); i, sobretot, l’oníric ball de taules rodants arreu de l’escenari quan ja tot es descontrola i esdevenim un pou infinit, còsmic, tenebrós com el pitjor malson. Ens morim. Ens morim i no ho sabem veure, i el públic ho veu perfectament però ells encara no se n’adonen. S’esten morint i proven de salvar la pilota morta amb totes les seves forces, i no s’estan morint els personatges: s’està morint la família. La real. I el món dels joglars, el real. I el món sencer, segurament. Afortunadament, com dèiem, per a renéixer.

“Ens morim. Ens morim i no ho sabem veure, i el públic ho veu perfectament però ells encara no se n’adonen”

Com a punts febles, els diàlegs no sempre són divertits i no sempre són tristos. De vegades són massa plans, massa indiferents, i això de no anar a la vena en tot moment s’acaba notant. Suposo que la intenció trencadora, contemporània, de reflexió intel·lectual, feia pensar que calia una certa fredor en les frases. Però no, hauria pogut ser una obra molt més lacrimògena i despietada, menys surrealista i més tràgica o còmica o més tragicòmica, en definitiva menys psico i més drama.

Però les virtuts de la idea i del resultat multipliquen per molt les mancances que s’hi puguin observar, i el boca orella està funcionant impecablement, i les entrades s’exhaureixen, i que al final hi hagi quasi un museu sencer dedicat al passat de la família permet adonar-se d’on som. De què estem parlant. Quina és la gràcia i la pena de la història.

Mai no havia vist una obra tan despullada. Tan hara kiri, tan S.O.S., tan valenta, agònica i alhora esperançadora. No, no fa riure. Hauria pogut fer plorar més, però en tot cas no fa riure. No fa gràcia. Responent a la pregunta dels Travy, no: ja no feu gràcia. Ara heu decidit commoure, i ho heu aconseguit.