Trenta anys al Patio de Carmen. O molts més

[dropcap letter=”L”]

a història del tablao de Carmen no és una història qualsevol. És una crònica emocionant que va començar molt abans de la seva creació i que entrellaça personatges i moments carregats de significació per al flamenc. Tant de bo algú s’animés a relatar-la, amb amor i exactitud, molt més enllà del que pot donar un article.

Tot va començar el 1929. Quan una adolescent Carmen Amaya va ballar davant del rei Alfons XIII. S’inaugurava l’Exposició Universal que va tenir lloc al Poble Espanyol de Barcelona

L’any 1988, en plena fase preolímpica, el tablao obria les portes. Barcelona es mobilitzava amb un entusiasme i una energia inusitats per estar a l’altura del gran esdeveniment i queia rendida al disseny, a l’urbanisme, al futur tecnològic, a les Torres de Ávila i a Mariscal. Però el flamenc no estava de moda. I malgrat això, malgrat que el moment no jugava a favor seu, Sunchy Echegaray, ànima i fundadora del projecte, malgrat també saber-se poc dotada com a empresària, va decidir tirar endavant i embarcar-se en el negoci, incapaç de dir que no a la proposta que li havia arribat. Massa coses s’unien al voltant del carrer dels Arcs, de la petita rèplica d’un pati cordovès. La història s’havia començat a escriure molt abans i els vincles emocionals eren massa forts.

Tot va començar el 1929. Quan una adolescent Carmen Amaya va ballar davant del rei Alfons XIII. S’inaugurava l’Exposició Universal que va tenir lloc al Poble Espanyol de Barcelona –recinte creat per a l’esmentada ocasió–. Després de l’esdeveniment, tota la troupe dels Amaya es va instal·lar al pati cordovès llavors anomenat El Patio del Farolillo i van actuar-hi durant un any sencer. El segle vint avançava i Barcelona s’estava convertint en una festa, una festa flamenca que anava a més. Perquè llavors l’arte jondo sí que estava de moda. Per diversos motius, però fonamentalment a causa de les fortes migracions que arribaven del sud, la ciutat esdevenia la més flamenca de tot Espanya. Així ho explica l’excepcional tesi escrita per Montse Madridejos (El flamenco en la Barcelona de la exposición internacional 1929-1930. Edicions Bellaterra, 2012).

Carmen i Sunchy es coneixen a Begur i es fan amigues. Més endavant Carmen mor. I molt més endavant Sunchy es casa amb el seu viudo, Juan Antonio Agüero, i té dues filles amb ell

Dècades més tard, les connexions es reprenen. Sunchy es va trobar asseguda a la falda d’una Carmen Amaya que acabava de tornar, triomfant, dels Estats Units. Tot just amb vuit anys complerts, Sunchy havia anat a l’espectacle –i després al camerino– de la mà de la ja consagrada flamenca Concha Borrull –amiga familiar i professora personal de ball– i la nena va entregar a la gran bailaora el seu acabat de regalar llibre d’autògrafs –tan petita era que amb prou feines sabia el que era un autògraf– perquè la Capitana el firmés. I així, la més famosa gitana del Somorrostro català, va inaugurar un llibre, avui farcit gairebé només de firmes de bailaors i cantaors i que palesa la passió de la seva propietària per aquesta disciplina artística.

Vint anys més tard la història es precipita. Carmen i Sunchy es coneixen a Begur i es fan amigues. Més endavant Carmen mor. I molt més endavant Sunchy es casa amb el seu viudo, Juan Antonio Agüero, i té dues filles amb ell.

I llavors, quan semblava que la vida la portava per altres camins, que ja només quedaven records, Sunchy rep una trucada i la proposta que ho torna a canviar tot. Trepitja el pati cordovès del Poble Espanyol –que ja ningú anomena el Patio del Farolillo, perquè el món l’ha beneït com el Patio de Carmen– i no pot dir que no. Les raons s’amunteguen. Tant de temps pressentint la idea de muntar una petita taverna amb flamenc. Com dir que no a crear-la aquí? I totes aquestes vides, la seva i la de tots els que va estimar i que ja no hi són, tota aquesta passió pel flamenc, fan eclosió aquí.

En un petit corralet. En una taverna que fuig de coreografies tancades, que busca l’autenticitat d’un art que naix als carrers, a les cases, a les bodes gitanes. Un tablao que es caracteritza per la voluntat de mantenir l’essència d’un ball espontani, amb improvisació, amb nens i adolescents que s’estrenen en els finals de festa. I per tot això, Sunchy i Mimo Agüero, la seva filla i responsable del negoci des del 2015, estan vinculades a tantes famílies de gitanos, cosins, nebots, dels barris com San Roque, Badalona, la Mina, parents llunyans de Carmen, on sorgeix el més autèntic flamenc, famílies que hi acudeixen cada nit a veure els seus.

Es compleixen trenta anys de la creació d’un tablao. Però em donaran la raó que és molt més que això. Un trosset d’història de la nostra ciutat. De les moltes Barcelones que existeixen. Que no s’ha contat com es mereix.