Provinent de Narbona, Alexis Tiffon va arribar a Barcelona l'any 1845 establint una singular saga familiar de metges que, durant sis generacions, han curat el cos i l'esperit d'incomptables barcelonins. Un llinatge pel qual han passat cirurgians pedicurs, neuropsiquiatres, cardiòlegs i un dels més prestigiosos psicòlegs forenses de la ciutat, a més d'il·lustres personatges del nostre substrat cultural.
Emilio Tiffon en el seu despatx, una de les sis generacions de la saga familiar de metges.
“La veritat és que desconec el motiu pel qual, l’any 1845, Alexis Tiffon, àlies Napoleó, va deixar Narbona per a establir-se a Barcelona. La qüestió és que va arribar aquí i, poc després, va establir a la Rambla de Santa Mònica el seu gabinet d’artista pedicur, que en aquells dies era una professió mèdica d’un cert prestigi, tenint en compte que la medicina de l’època en poc o en res s’assembla a l’actual”. Bernat N. Tiffon ha volgut partir d’aquell primer ancestre que es va establir a la ciutat fa cent vuitanta-un anys, per a reconstruir la singular genealogia de metges que, durant sis generacions, s’han ocupat de la salut dels barcelonins.
Una història que enfonsa les seves arrels en una estimulant memòria oral familiar rica d’anècdotes i que, a 53 anys, i després d’una exhaustiva feina de recerca, aquest psiquiatre forense ha volgut deixar per escrit en el llibre Saga Tiffon: desde la cirugía romancista hasta la psiquiatría y psicología forense (Bosch). El volum no es limita a narrar l’esdevenir d’una família, sinó que, a través d’aquest, reflecteix els enormes canvis viscuts entre aquell segle XIX i l’actual per la professió mèdica i, més en general, per una Barcelona que ha viscut transcendents transformacions.
La Barcelona a la qual arriba la família Tiffon a mitjan segle XIX és una ciutat sobresaturada, amb la població amuntegada en els escassos quilòmetres quadrats delimitats per les muralles. Una urbs a punt de transformar-se en capital industrial, marcada per conflictes socials i una forta repressió després de la revolta de la Jamància i amb una burgesia culta que aposta per l’higienisme.
En aquell context, Alexis –rebatejat Alejo i sense perdre el seu sobrenom de Napoleó– coincideix amb altres grans noms de la medicina barcelonina com el precursor de la psiquiatria hospitalària, Emili Pi Molist; l’inductor de la Medicina Legal i la Toxicologia, Pere Mata Fontanet o el recordat higienista Pere Felip Monlau.
“Un artista pedicur era aquell que es dedicava a l’atenció i la cura dels peus, fent cirurgies menors, per exemple, per a butllofes o calls. Si era necessari també podia practicar cirurgies majors, encara que no és el mateix concepte que podem atribuir ara”, precisa l’autor del llibre, abans d’afegir: “Alejo Tiffon era el que en l’època es definia com a cirurgià romancista”. Un concepte que serveix per a explicar l‘enorme diferència entre la pràctica mèdica de llavors i l’actual.
Al segle XIX hi havia quatre tipus de cirurgians: els llatins, aquells que havien seguit algun tipus de curs universitari; els romancistes, que s’havien format al costat de mestres i havien aprovat l’examen del Real Tribunal del Promotomedicato; els barbers, que a més de tallar els cabells i afaitar, sovint realitzaven petites cirurgies; i els sagnadors, que eren els especialistes en sagnies i ventoses.
“Alejo, el seu fill Roque i el seu net Emilio van ser cirurgians pedicurs romancistes en aquell context d’un cert caos professional, perquè cada cop que l’Estat tractava d’establir algun decret per a regularitzar la professió mèdica, afavoria a uns en detriment d’altres, la qual cosa donava lloc a protestes, vagues i, a partir d’aquí, noves regularitzacions que buscaven no fer enfadar massa a cap gremi”, detalla Bernat.
Roque i Emilio Tiffon van seguir els passos d’Alejo i van practicar, ells també, la cirurgia pedicura “en aquella Barcelona que derrocava les seves muralles i s’ampliava a través de l’Eixample i la integració de pobles com Gràcia o Sants, que es convertien en barris”. Entre les diferents troballes que Bernat N. Tiffon ha anat fent per a compondre el volum que narra la història de la seva família, el més satisfactori és el del títol de Pedicur de la Casa Reial concedit a Roque per Alfons XII. “A partir del que es parlava en la família, jo tenia coneixement que hi havia un cert tipus de relació amb la Casa Reial, així que em vaig posar en contacte amb aquesta, que al seu torn em va remetre a Patrimoni Nacional i aquí –explica, incapaç de reprimir el seu somriure– vaig trobar la documentació”.
En 1882 Roque Tiffon va enviar una carta a Alfons XII, explicant que era cirurgià pedicur, domiciliat a Barcelona i que prestava gratuïtament els seus serveis a tots els individus de la classe de tropes, caps i sergents, així com a tots els pobres que es presentaven en el seu gabinet i demanant, d’aquesta manera, “que se li concedís el títol de Professor Cirurgià Pedicur de la Reial Casa amb dret a poder ostentar l’escut amb les armes Reials”.
Més endavant, el seu fill Emilio intentaria beneficiar-se d’aquell títol, “i el va sol·licitar, pensant-se que era hereditari, però sense fortuna”. A més de cirurgià pedicur, aquest també va ser membre de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya, una institució fundada per un grup de metges preocupats pels problemes de la higiene social, en aquells dies apressants en les àrees més massificades d’aquella urbs en expansió.
El fill d’Emilio, Santiago Tiffon Ramonet, és la figura que ocupa més pàgines del llibre. I amb raó, perquè per si sol podria dedicar-se-li un llibre sencer, o una pel·lícula, o una sèrie. Llicenciat en medicina, primer de la seva promoció especialitzat en cardiologia i pneumònia –“en un moment en què molts morien de tuberculosi”– a la Barcelona de 1919, en plena efervescència del pistolerisme. Una ciutat paralitzada per la Vaga de la Canadenca, on es va aconseguir per primera vegada la jornada laboral de vuit hores i, al mateix temps, terroritzada pel governador civil Severiano Martínez Anido que tornava a implantar la Ley de Fugas, com a coartada per a fer fora a tota forma dissidència.
El segle XX anava adquirint les seves formes i aquestes no només es notaven en els canvis socials o polítics. “Santiago, el meu avi, va viure en un context de transformació de la professió mèdica, quan, a mitjan segle XX, s’assenten les bases metodològiques de la medicina moderna. I hi va destacar com a cardiòleg i pneumòleg”. Va ser director del capdavanter Sanatori Antituberculós de Santa Coloma de Gramenet, impulsor de la Fundació de la Clínica de Socors Mutu de Mollet del Vallès, on residia, i un dels primers experts al país en medicina nuclear, “de la qual es va interessar especialment a partir del terrible episodi de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki”.
Saga Tiffon recull exclusivament la línia familiar directa del seu autor, des que aquesta s’estableix a Barcelona. Però hi ha més. “No he inclòs la branca que ja es dedicava a la cirurgia a França, i tampoc he comptat una altra branca de la família no directa, i en la qual també hi ha metges il·lustres com María Luisa Tiffon”
Alhora, aquell metge avantguardista va ser testimoni de duríssims episodis històrics com la Guerra Civil, que va viure des d’una rereguarda perillosa, trufada d’ajustos polítics i bombardejos que va evitar per molt poc, i una Segona Guerra Mundial “de la qual es va lliurar per la seva doble nacionalitat, espanyola i francesa”. No va empunyar armes, però sí instruments que, en comptes de segar vides, buscaven salvar-les.
“El meu pare, Juan Tiffon, va ser el primer de la família a dedicar-se a la ment i no al cos”, explica Bernat, que dedica diverses pàgines del seu llibre a la memòria d’aquell neuropsiquiatre “que va abraçar la psiquiatria francesa, amb tots els seus rigors, la qual cosa el va portar a treballar a l’Hospital de Sainte-Anne a París on va coincidir amb Jacques Lacan i va acabar dirigint hospitals psiquiàtrics al Marroc que, com a país francòfon, també adheria a l’escola psiquiàtrica francesa”
En aquesta part és on el vincle entre pare i fill es nota amb més força. Com quelcom més que records vagues i anècdotes de sobretaula. “Jo sempre li deia al meu pare que hauria de recollir la memòria familiar dels Tiffon en un llibre, així que el volum que al final he fet jo, ha estat en homenatge a ell: l’obra que havia d’haver escrit ell”, reflexiona Bernat. Però aquesta sensació de continuïtat no acaba aquí. “El meu pare es va presentar per a oposicions com a metge forense, però o no va aconseguir la plaça o va desistir, no ho sé”. El cas és que, anys després, Bernat es llicenciaria en Psicologia, i després cursaria el doctorat en Medicina Forense. Impossible no veure, aquí també, una ulterior honra a la memòria d’una figura paterna molt present.
En sintonia amb la saga familiar, també Bernat ha brillat en el seu camp, convertint-se en referent. Així, ha prestat els seus profunds coneixements en psicologia i psiquiatria forense en casos sonats com el de la Rosa Peral, el del Lluís Corominas o el triple crim de Ciutat Vella perpetrat pel John Musetescu Werberg, entre molts altres.
Des de la seva arribada a Barcelona, la família Tiffon també ha estat profundament vinculada amb el substrat cultural de la ciutat. “La filla d’Alejo, Anaïs Tiffon, àlies Anaís Napoleó, va ser juntament amb el seu marit Antonio Fernández Soriano, precursora del daguerreotip a Espanya”. Junts van fundar, el 1851, la Companyia Fotogràfica Napoleó, que va durar fins a 1968 i va ser una de les empreses fotogràfiques més longeves i pioneres.
Un altre aspecte que uneix aquesta saga familiar amb el món de la cultura de la ciutat és la seva forta vinculació amb el Liceu. “Les tres primeres generacions barcelonines de la família van viure com es va inaugurar el Gran Teatre del Liceu en 1847, el primer incendi de 1861 i l’atemptat de 1893. I jo vaig viure el segon incendi, perquè simultaniejava els meus estudis de batxillerat, COU i psicologia amb la feina de figurant en el teatre”.
Entre 1987 i 1994, any d’aquell segon foc, Bernat va actuar com a figurant al costat d’eminències com Luciano Pavarotti, Alfredo Kraus, Plácido Domingo o Montserrat Caballé, participant en muntatges com Fedora, Sansón i Dalila, Werther, Tristán i Isolda o Elixir d’amor. Un somni per a un malalt incurable de música com ell.
Saga Tiffon recull exclusivament la línia familiar directa del seu autor, des que aquesta s’estableix a Barcelona. Però hi ha més. “No he inclòs la branca que ja es dedicava a la cirurgia a França, i tampoc he comptat una altra branca de la família no directa, i en la qual també hi ha metges il·lustres com María Luisa Tiffon”. Donaria per a un altre llibre. O tal vegada uns altres, en plural.
– I el futur com es presenta? Tens descendència que apunti maneres en el món de la medicina? O de la cultura?
Bernat N. Tiffon riu. “Tinc un fill, però té nou anys. És encara en fase d’evolució”, replica.
Serà qüestió de donar-li temps al temps.
Una nova manera d'invertir està guanyant força a la ciutat
La clínica impulsa una metodologia pròpia que combina diagnòstic avançat, personalització i prevenció per tractar…
Després de publicar 'Fer diners', l'economista i inversor aborda l’altra cara dels diners amb un…
Em confesso enamorada de la capital catalana; això em fa menys objectiva? També he de…
La companyia, amb seu a Barcelona, impulsa una ronda de finançament de vuit milions d’euros…
La Font d’Hèrcules és una d’aquelles presències que passen desapercebudes als barcelonins, perquè no criden…