Tres senyores i Wagner

El principal inconvenient de viure una suposada nit històrica (en termes wagnerians) al Gran Teatre del Liceu és que hom ha d’afrontar el sacrifici immens d’aguantar les insofribles tabarres dels ploms wagnerians de Barcelona durant unes quantes setmanes. El lector, i més encara si pertany a l’espècie citada, deu pensar que això és un sacrifici la mar de tolerable, però la cosa no va de broma, car no hi ha ésser més horripilantment nyic-nyic que un wagnerià motivat amb sa nova valquíria. Així com els mozartians som gent discreta, que viu la grandesa del nostre compositor com feia ell mateix (a saber, sublimant la bellesa i intentant aplicar-la com es pugui al quotidià), el wagnerià capitalí és algú que et vol contagiar patològicament el seu entusiasme, una espècie de plepa que pregona l’èxtasi tot masegant-te i recordant instants concrets d’una òpera, fent veure que sap alemany.

Tot i això, els musicòsofs de la ciutat estem d’enhorabona, i diria que ben aviat podrem entonar la matraca del “jo hi era”, perquè dilluns passat —i com ja s’esperava— Lise Davidsen va coronar-se com la futura Isolde de referència. A la força vocal que exigeix el rol (realment, aquesta alterosa cantant va néixer amb un puto altaveu a la gola i, a diferència d’algunes il·lustres del gènere, el timbre és d’una carnositat que fa venir fam), la soprano noruega hi suma una saviesa al·lucinant, si tenim en compte que encara no arriba als quaranta. La classe social dels llepafils podrà dir que Davidsen encara té camp per recórrer, perquè en algunes frases del text se sacrifiquen fonemes i a vegades voldries que s’errés un pèl més encara que fos al preu d’un major foc emocional; però cal recordar que el vers wagnerià no és Goethe i que aprendre un rol de forma controlada és la millor opció per madurar-lo.

No hi ha wagnerisme sense polèmica, i al triomf de Davidsen s’hi sumà l’ovació a la mestre Susanna Mälkki —com recull també en un article Jacobo Zabalo—. Després del seu meravellós Trittico del 2022, ja vaig escriure aquí mateix que calia fitxar la directora finesa com a titular del Liceu cagant llets. El teatre ha optat per altres viaranys, sembla ser perquè l’orquestra no està entusiasmada amb la senyora (no et fot; els deu fer pencar!), però després d’aquest Tristan, em reafirmo i proclamo que tot plegat és una llàstima. De nou, la secta dels perepunyetes han esmenat l’approach wagnerià de Mälkki; és cert, no va capbussar-se en el teixit de l’obra buscant l’homogeneïtat ni la perfecta narració, com mana el cànon furtwänglerià, perquè la seva lluita era emparentar en Richard a la música posterior i les paranoies de la postmodernitat. El resultat no és perfecte, però jo sempre soc al cantó de qui arrisca. De nou; som davant d’un tros de músic!

Una de les tares del wagnerianisme és la seva addicció al radicalisme. Així ha estat amb aquest Tristan, que molts han vociferat com el millor d’aquest segle mentre d’altres aprenents de Hanslick arrufaven el nas tot recordant performances mítiques d’aquesta operassa. Servidor no és gaire de la tercera via, però en aquest cas em situo al bell mig dels motivats; en efecte, aquest Tristan encara pot millorar molt més, però —per dir-ho en termes futbolístics— si comparem qualsevol partit del Barça d’ara amb els vídeos dels millors highlights de Messi és normal acabar pensant que Lamine Yamal està un pèl sobrevalorat. En això hi ha fet molt mal la tradició discogràfica la qual, lluny d’enaltir-se com un referent històric, s’ha acabat cosificant com el baròmetre mínim d’avaluació. La nostàlgia sempre és un error; l’important del cas és destacar que el Liceu, aquest mes, és indret del primer món.

Em permeto només una esmena, perquè jo també em regalo de tant en tant el privilegi d’ésser un mestretites antipàtic. Amics del teatre, ara que fa pinta que ens menjarem la “nietísima” castissaprogre durant uns quants lustres, us ho prego, que algú li ensenyi a dirigir una òpera. Pagarem el que calgui perquè som catalans ben agraïts, només faltaria.