Turisme sí, ‘ma non troppo’: la utopia del turisme sostenible

Escric aquest article mentre una bona part dels barcelonins i barcelonines gaudim d’unes merescudes vacances. Cadascú les gaudeix com vol, o com pot, però la immensa majoria triem fer les maletes i gaudir d’alguns dies de desconnexió de la rutina en una destinació turística, ja sigui urbana, rural o de platja més o menys propera, o gaudint d’un gran viatge a un altre país o continent. El turisme va associat a un component imprescindible com és la mobilitat, tant personal com familiar, per la qual cosa el turista podria ser definit com un Homo Agitatus. El turista és un animal que no sap estar quiet i necessita constantment agitació i divertiment.

Una realitat que ha consolidat un important sector econòmic mundial. El turisme avui representa un pilar indispensable de l’economia global, al voltant del 10% del PIB. És una de les fonts d’ocupació principals per a moltes comunitats i un tractor indispensable per a moltes economies locals. En el cas d’Espanya, el pes del turisme a l’economia va superar el 13% del PIB el 2024 i les previsions d’Exceltur assenyalen que el turisme ja suposa el 13,4% del PIB nacional el 2025. Un èxit que explica el 61% del creixement econòmic i de l’ocupació del país. En el cas de Barcelona, el seu pes arriba al 14% del PIB i el 2024 arriba als 15,5 milions de visitants amb una despesa mitjana de 99,71 euros i un impacte econòmic superior als 10.000 milions d’euros.

Però malgrat aquestes dades, ha emergit amb força el debat sobre els límits o els impactes negatius del turisme associats als efectes negatius de la massificació en certes destinacions d’èxit, com podria ser el cas de Barcelona. Hi ha veus, a més, que denuncien la seva baixa productivitat i poc valor afegit, la precarietat a l’ocupació i els salaris baixos, així com un impacte social o mediambiental negatiu. Potser tenen part de raó en alguna d’aquestes qüestions, però la solució no és desacreditar el sector, sinó pensar de forma col·lectiva com potenciar els seus impactes més positius i minimitzar els impactes negatius. El turisme, i això que hem anomenat l’economia del visitant, podria ser un accelerador de generació de valor per a altres sectors de gran interès estratègic, com la reindustrialització verda, l’agricultura ecològica, les energies renovables, les indústries creatives, o aprofitar el potencial de les noves tecnologies per desenvolupar de debò destinacions intel·ligents.

El problema no és el turista, sinó la nostra incapacitat per gestionar el turisme de manera eficient

Per això, són imprescindibles noves formes de governança, dotant-les de més coherència i sofisticació. En el debat sobre el seu futur, cal implicar tant tota la cadena de valor del sector, com també altres actors de la societat perquè continuï sent un gran actiu de l’economia amb un procés de transformació i adaptació intel·ligent.

El turisme és probablement un d’aquests sectors que millor mostra les incoherències i les incapacitats que tenim com a societat. Durant la segona meitat del segle XX vam aconseguir fer realitat la de democratització del turisme, és a dir, la possibilitat que viatjar estigués a l’abast de tothom i no només de pocs. Allò que va ser considerat un èxit social, però sembla que és percebut avui com un problema. En algunes de les destinacions de moda emergeixen actes de turismefòbia provocats pels problemes derivats de la massificació de certes localitzacions.

Més enllà dels debats apassionats sobre casuístiques i llocs concrets, cal afrontar el repte de la gestió del turisme amb una reflexió holística, honesta i coherent. Uns reptes que requereixen reflexió, noves idees, noves narratives, una oferta renovada i noves formes de governança. El problema no és el turista, sinó la nostra incapacitat per gestionar el turisme de manera eficient. Cal reconstruir el pacte social i territorial per un nou turisme que abraci la sostenibilitat econòmica, social, cultural i mediambiental. El turisme no disminuirà, ans al contrari, les previsions apunten que les classes mitjanes mundials passaran de 3.500 milions de persones a 5.000 milions de persones el 2050, esperonades principalment per l’emergència de les classes mitjanes asiàtiques. I les classes mitjanes volen viatjar, per la qual cosa la pressió incrementalista en certes destinacions serà fins i tot més gran.

El visitant a qui hem d’aspirar atreure és aquell que gaudeix i té cura del destí independentment del seu nivell de renda

Ningú no té la solució, però seran necessàries noves formes de promoció i gestió dels fluxos turístics. És una bona notícia que Espanya superi els 100 milions de turistes a l’any? La consultora EY-Parthenon apunta que fins al 2028 s’espera l’obertura de 775 nous hotels a Espanya —la majoria, de 4 i 5 estrelles— amb una inversió de 7.800 milions d’euros. Així doncs, no sembla que el turisme per la seva importància econòmica i social decreixerà, però ha d’estar alineat amb la sostenibilitat, i no només ambiental, per la qual cosa la solució és més a la part de l’oferta que a la de la demanda, que seguirà imparable.

La solució no pot ser que destins turístics com Barcelona augmentin els preus de forma desproporcionada per evitar que vinguin turistes. Primer, perquè és injust. Barcelona és una ciutat progressista i oberta i ha de poder tenir oferta per a joves i persones de classe mitjana que vulguin visitar la ciutat; aquesta és part de l’èxit de la connexió emocional de la ciutat amb el món. En segon lloc, perquè és ineficient. El turisme sostenible no s’aconsegueix amb el turisme dels rics. És un parany conceptual que és a més injust i incoherent des del punt de vista de l’equitat social i de la sostenibilitat ambiental.

Les dades mostren que majoritàriament els visitants que més gasten també són els que més contaminen, generant tres vegades més residus. No podem acceptar el principi que qui pot pagar pot contaminar i tenir dret al gaudi de la ciutat. El visitant a qui hem d’aspirar atreure és aquell que gaudeix i té cura del destí independentment del seu nivell de renda. Com més gasti, molt millor, però l’objectiu ha de ser atreure un turisme que aprecia i respecta la identitat, el patrimoni material i immaterial i el medi natural de la destinació, convertint-se en un ciutadà accidental amb drets i responsabilitats.

El gran debat pendent del turisme és el de la redistribució dels fluxos, és a dir, la diversificació de l’oferta de qualitat amb una promoció intel·ligent i eficient del territori allunyada de la cultura incrementalista de les darreres dècades. Una gran conversa global que incorpori el turista i el visitant com a aliat de la protecció de la sostenibilitat de les destinacions, compartint de manera transparent les dades sobre la càrrega social i ambiental de les destinacions i del territori. Només implicant el visitant amb els valors i atributs que volem promoure seran eficaces les campanyes de promoció.

El turista s’ha de percebre a si mateix com un ciutadà accidental. Té el dret a gaudir de la ciutat o de la destinació, però també ha de ser conscient dels seus deures en la preservació de l’equilibri social, ambiental i territorial així com de la bona convivència entre residents i visitants. Un canvi cultural que exigirà molta pedagogia i trencar amb alguns patrons de la gestió turística del món d’ahir. No només hi ha en joc l’equilibri del territori i de la convivència, també la viabilitat de l’activitat turística tal com l’hem conegut durant les darreres dècades.

Així doncs, necessitem noves formes de pensament, promoció i gestió turística molt més àmplies, transversals i sofisticades i trencar algunes dependències tòxiques del model actual per fer realitat la utopia d’un turisme veritablement sostenible. Tots volem turisme, ma non troppo, als nostres pobles i ciutats, però no estem disposats a renunciar a ser nosaltres mateixos turistes i gaudir de les nostres vacances. És la quadratura del cercle.