Txarly Brown: Moltíssim de gairebé tot

“Veure a Skatalà en directe, als 18 anys, em va fer capficar-me en la música jamaicana, un so que em va atrapar, que em va agradar del tot, per sobre del que fins llavors havia anat escoltant”. La mirada del dissenyador i agitador Carles Closa, més conegut com a Txarly Brown, brilla a través de les seves ulleres Cazal. Aquell concert de la mítica banda de ska capitanejada pel Kike Gallart va ser l’inici d’un viatge sonor i estètic que l’ha portat, des d’aquell 1986, a bussejar per diferents atmosferes, contribuint a definir-les: des de la jamaicana fins a la rumba, passant per l’electrònica, el soul o l’hip-hop. “Gaudeixo escoltant, observant, documentant-me, veient altres realitats que estan dins de la realitat. La creació en qualsevol de les seves formes és fruit del coneixement”.

La veu de Terry Callier endolceix l’ambient amb el seu clàssic Ordinary Joe, i el parroquià xarrupa un glop de cervesa artesanal, amb aire absent, pensant en tots els embolics en què ha tingut el plaer d’anar-se’n ficant. Ha estat editor de l’influent fanzine (i més endavant revista) FBI, ha organitzat concerts, ha recopilat i produït discos, ha estat al capdavant de segells com Novophonic o Business Class. Ha definit la identitat gràfica d’innombrables projectes: Dr. Calypso, Upshitters, So Dens, Rude Cat, Produccions Animades, Moskito Byte… I també ha estat el factòtum del projecte Achilifunk, mitjançant el qual ha posat en valor, a través de llibres, recopilacions, punxades, xerrades i un activisme numantí, el patrimoni de la rumba catalana i les seves infinites possibilitats evolutives. “He fet una mica de tot i molt de res”, fa broma. Encara que no és cert: inquiet, tafaner, Carlos ha fet moltíssim de gairebé tot.

“Després de tretze anys molt ficat en el tema de la rumba, vaig acabar fart, sobretot dels qui m’acusaven de treure profit d’allò, quan en realitat estava perdent pasta. Així que des de 2020 m’he tornat a involucrar en el terreny de la música jamaicana, que és una mica el de les meves arrels. A més, aquí tenim a músics excepcionals que són el futur d’aquests estils”, explica. La qüestió és continuar ficant-se en els fregaos que li agraden —-“sempre he fet el que m’ha donat la gana, a fons, sense deixar les coses a mig fer”— com les punxades amb el col·lectiu Skazal, la producció de discos o el seu publicat llibre, Grans fracassos (Manifest), que recull i explica la seva producció gràfica i artística lligada al ska, reggae i derivats en aquests últims gairebé quaranta anys. Un festí visual.

Tenir clar allò que no es vol ser

Als 19 anys Txarly Brown va saber exactament què és el que no volia ser: “un imbècil enganyat per la vida”. Ho va aprendre per la via dura, ingressant a la presó juvenil de la Trinitat per anar amb la gent equivocada. “Vaig tenir sort, si arriba a passar-me tres mesos després hagués tingut l’edat per a acabar en la Model”, recorda en relació amb aquell mes transcorregut entre reixes, “on, com sabia dibuixar, vaig acabar tatuant a altres presos com es tatuava llavors a les presons: amb un boli lligat a una agulla que anava percudint amb un motor de Scalextric i una pila”. I riu, recordant aquells monstruosos “Che Guevaras, Campanetes i Cristos” que va plasmar sobre pells alienes. 

Poc després, entrava a l’estudi gràfic Celma Durán i allà hi aprenia els rudiments d’una professió, la de dissenyador, que no ha deixat d’encarar des d’una perspectiva artesanal —“encara que usi una tablet, la faig servir com si es tractés de paper i llapis”—, sabedor que l’èxit en aquest àmbit no el determina la qualitat de la feina, sinó la projecció de les marques per a les quals es treballa. I això, a ell, tant se li’n fa. 

“La vida és el present, jo mai m’he plantejat fer-me ric amb això. Prefereixo poder fer allò que m’agrada i continuar arrelat als mons musicals i estètics que he anat coneixent. Continuo anant a concerts, a punxades, continuo deixant que les coses em sorprenguin”. I aquí va una altra cosa que sap que no vol: envellir espiritualment.

Entre Europa i el tercer món

El parroquià ha viscut a Burgos, Donosti i Madrid, però per a ell Barcelona és la millor ciutat del món, “que no canviaria per cap altra”. Enamorat del seu desenvolupament urbanístic —“quadriculat, com jo”—, de la llum groga de cadmi que il·lumina els carrers nocturns i de la seva “ànima limítrofa entre l’europeu i el tercer món”, es considera barceloní per sobre de qualsevol altre esperit de pertinença. 

“Malauradament, —afegeix arrufant les celles— estem en mans de polítics que tenen una visió a curt termini, no veuen més enllà de quatre anys, i d’una burgesia que, a diferència de la d’abans, ja no s’involucra tant en el suport a la cultura local més enllà del Liceu”. I per a ell aquesta pot ser una clau per a entendre “la quantitat de gent bruta, que embruta, que no estima la seva ciutat”, raona liquidant la seva cervesa. La pressió és enorme, els lloguers altíssims, la massificació turística excessiva mentre es perden espais culturals propis, totes aquestes poden ser claus per a entendre per què tants i tantes deixen de sentir com seva Barcelona.

— El que pot restaurar fàcilment l’amor per la ciutat és l’oferta gastronòmica d’aquest Bar, que s’acosta l’hora de sopar i potser et pot venir de gust menjar alguna cosa…

Txarly Brown somriu. Les notes de Baby take your time de Terry Callier sonen. “A mi hi ha dues coses que m’agraden especialment, perquè mai les puc menjar a casa ja que no agraden ni a la meva dona ni al meu fill: els pèsols i el fetge”, explica, i abans d’esperar a veure si alguna cosa d’això hi ha, demana una altra cervesa. “Artesanal, és clar”.