“Un alcalde que camina”

Dos anys de govern, una ciutat que no s’atura i un alcalde que camina. Aquest podria ser perfectament el subtítol no oficial (però sí descriptiu) del que es va viure a Casa Seat en una nova sessió del cicle Moments Estel·lars. De nou per tancar curs, amb Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, en un format distès, però amb substància.

La conversa la vaig conduir de l’única manera que sé: preguntant i alhora provoca complicitats. I així va esdevenir un trajecte pels diversos carrils d’aquesta política municipal que, de tan quotidiana, a vegades oblidem com n’és d’estratègica. I és que sí, es va parlar de gavines i coloms, però també, i de debò, es va parlar de presoners polítics a Turquia i de com la política local pot ser un altaveu global quan es parla, per exemple, de drets LGTBIQ+ i de la necessitat de defensar-los a ciutats com Budapest. “Quan Barcelona parla, el món escolta”, li agrada de recordar a l’alcalde.

Però no ens enganyem: els minuts d’or, per al públic, arriben quan es baixa del cel a l’asfalt. I concretament a l’asfalt de Barcelona, amb obres, bicicletes i neteja (o no) de l’espai públic. Freqüències de pas d’autobusos, de metros més puntuals o menys, i un horitzó del 2035 que sona a pel·lícula de ciència-ficció però que ja es governa des d’avui.

En la conversa també hi va aparèixer una altra qüestó destacada: la concessió de la Medalla d’Or de la ciutat a tots els alcaldes i alcaldesses que han passat pel càrrec. Un gest de reconeixement transversal que Collboni va deixar anar com qui no vol la cosa… i que, com s’ha vist aquesta mateixa setmana, no era només titular, sinó fet.

Potser el millor resum d’aquest diàleg és una frase captada entre el públic: “És la primera vegada en molt de temps que, de públic, en una hora, no he mirat el mòbil”. No és poca cosa. Això, avui, és una victòria comunicativa i política. Perquè parlar de política i aconseguir mantenir-hi l’interès, és també una manera de governar.

Collboni, “un alcalde que camina”, com li agradaria ser conegut, va tornar a demostrar, com tants altres que com ell feinegen a peu d’asfalt, que la política municipal no és la germana petita de res, sinó el lloc on es gestionen les coses més importants del quotidià. Que es pot passar de Budapest a la parada del bus sense perdre el fil. I que si la ciutat no s’atura, potser és perquè, d’alguna manera, els qui feinegen per a ella tampoc no ho fan.