Un senyor de Barcelona

La setmana passada va morir un barceloní il·lustre. Hauríem de dir que va morir un veí il·lustre del carrer de Barcelona. Miquel Fuster. Dibuixant, principalment. Home que va viure al carrer, també. Quinze anys. Dels quaranta-quatre als cinquanta-nou. Del 1988 al 2003. Dono per fet que algun cop les nostres rutes van coincidir i, segur, que algun cop ens vam creuar pel carrer. Ell ho posava tot de la seva part per trobar-se amb gent. Quinze anys, vint-i-quatre hores al carrer. En canvi, tanta gent i tanta solitud. Tantes hores al carrer i tan invisible.

Això de la solitud i la invisibilitat és una cosa que ha explicat al llarg de la seva vida a partir del 2003, quan comença a recuperar-se gràcies a la Fundació Arrels; un exemple únic de rescat de les persones sense sostre a Barcelona. L’ajuden a deixar l’alcoholisme i li donen una habitació on comença a recuperar la confiança i on continua pintant. D’allà en surten uns llibres il·lustrats en què explica la vida al carrer i tres idees que ha anat difonent tant com ha pogut en els dinou anys que ha viscut sota sostre després de la intempèrie: que viure al carrer no és normal, que els sensesostre són persones invisibles per a la resta i que tots estem a un parell o tres de circumstàncies, de mala sort o de males decisions, de poder-nos trobar com ell i com tants altres.

Barcelona faria bé de reconèixer-li la supervivència als seus carrers, la recuperació i la divulgació posterior. I l’èxit últim de la seva vida: morir-se a casa. Paradoxalment, quan més gent mor en hospitals, ell, que durant tants anys no en va tenir, s’ha mort a casa. Les quatre parets on passem les bones i les dolentes, i entre les quals voldríem exhalar l’últim sospir. Ell les vestia amb els seus dibuixos, les parets. En tenia per tot arreu perquè mai, ni tan sols al carrer, va deixar de dibuixar la seva història, la de Barcelona vista des del carrer.