Un (tercer) sector amb confiança

Fa més de vint anys que entrevisto persones, amb interès o per interès, i el cas és que no deixaria de fer-ho mai, perquè, d’una manera o altra sempre acostumo a descobrir nous mons gràcies a ells. No passa sempre, és clar, però quan a través d’una entrevista, conec algú que si no hagués estat per ser periodista me l’hauria perdut, em reconcilio mentalment amb una professió en crisi existencial. I quan a través d’aquest algú amb valor afegit, aprenc coses o prenc consciència de res que valgui la pena, simplement em surt donar les gràcies. Així que ho faig aquí ara, per haver pogut conèixer la Marta Lacambra, amb la fantàstica excusa d’una nova sessió del cicle The New Barcelona – Moments Estel·lars sobre l’aportació social de les fundacions.

La tenia present, però com tants altres noms que cal tenir identificats en el “qui és qui” d’aquest petit país nostre. Els periodistes i els opinaires ja ho hem de tenir, això. O, com a mínim, jo tinc clar que he de tenir, respecte del país, de l’Estat i part de l’estranger, un mapejat mental de qui remena cireres aquí i allà. O, simplement, en terminologia Mariano Rajoy, qui són aquells catalans que “fan coses”. 

La directora general de la Fundació Catalunya La Pedrera n’és una. I aquest dilluns, en conversa amb el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, i amb un servidor, va deixar anar algunes píndoles sobre la gran feina que fa la seva entitat al servei de mons tan diferents com el patrimoni natural, el patrimoni cultural o un patrimoni que tots ens estimem, sens dubte, com ho és la nostra gent gran.

Poc tenia present jo, fins a quin punt l’entrada d’un turista a l’edifici modernista de La Pedrera, d’Antoni Gaudí, pot repercutir en programes socials que vetllin per l’envelliment digne i que ajudin i facin tallers per a persones amb Alzheimer i Parkinson. Poc sabia que, alhora, a través del Món Sant Benet, la mateixa fundació és la tercera font de generació d’ocupació al Bages. 

I podria seguir. Generació de feina en l’àmbit de la sostenibilitat, de l’educació ambiental i la protecció del territori. La millora de l’alimentació, amb la Fundació Alícia. L’impuls de programes per fomentar l’educació i el talent científic i cultural. La promoció del pensament crític i la reflexió mitjançant l’organització de grans exposicions artístiques, com la d’ara mateix, a La Pedrera, amb ceràmiques de Miquel Barceló.

Un món. Molts mons. I aquesta setmana, com a mínim a mi (però crec que no he estat sol en això), Marta Lacambra ens l’ha plantat davant dels morros amb el millor dels tarannàs i amb una única reclamació a l’autoritat allà present, un Carles Campuzano amb molt de coneixement i estima pel Tercer Sector: confiança. I, a partir d’aquí, a deixar que el talent i la bona feina flueixin. Amb els mínims entrebancs possibles per part d’una Administració que, ja si a més hi ajuda, oli en un llum. 

El millor dels esperits. El propi de gent que, sense gesticulacions ni focus, fan aquest món una mica millor en el seu dia a dia. D’aquella gent que, amb la seva manera de fer i amb la seva manera de ser, et fan tenir confiança, malgrat tot, en tot plegat.

Us deixo aquí els enllaços per poder recuperar la conversa per Spotify o Youtube.