Un viatge de Barcelona a Nova York

Hi ha moments en què les ciutats ens parlen amb una claredat inesperada. A mi m’ha passat viatjant a Nova York just la setmana en què la ciutat escollia un nou alcalde, Zhoran Mamdani, amb una campanya basada en una idea que va ressonar molt amb la meva pròpia experiència: la necessitat que la ciutat torni a ser assequible. No només “més barata”, sinó realment habitable per a les persones que hi viuen i la fan possible.

Pot semblar obvi, però l’assequibilitat urbana va més enllà de l’habitatge: és la suma del que costa moure’s, tenir cura dels fills, accedir als serveis sanitaris, disposar d’espais verds, participar de la ciutat. Una ciutat és assequible quan el conjunt de la vida urbana no exigeix renúncies impossibles.

A Nova York, aquesta idea ha esclatat políticament amb l’habitatge al centre del debat: més de la meitat dels residents destinen més del 30% dels seus ingressos al lloguer, i els que busquen alternatives han de viure tan lluny que la despesa en mobilitat compensa qualsevol estalvi. A Barcelona, on els salaris són molt més baixos, supera sovint la meitat dels ingressos disponibles. El resultat és el mateix: la classe mitjana urbana es va fent petita.

Aquesta preocupació no és nova. Richard Florida parla de la “nova crisi urbana”, aquella en què les ciutats innovadores generen tanta desigualtat que expulsen el talent que les va fer possibles. Edward Glaeser insisteix que la falta de construcció i de flexibilitat urbanística és una de les arrels del problema. Saskia Sassen descriu com les ciutats globals es converteixen en territoris per al capital abans que per als residents.

Hem de prestar atenció doncs a la classe mitjana, que és la que sosté la ciutat —comerciants, restauradors, petits empresaris, metges, personal sanitari, mestres, personal de serveis, personal tècnic… Persones que sovint pateixen costos que superen la seva capacitat econòmica real i la de les seves famílies per habitar i viure.

A Nova York, les restriccions urbanístiques i l’escassetat de nous habitatges mantenen la ciutat permanentment tensionada, i a Barcelona passa tres quarts del mateix. Barcelona té un potencial enorme: una dimensió humana, una mobilitat eficient, una qualitat urbana admirada internacionalment. Però sense garantir més oferta d’habitatge, aquest valor es dilueix.

Per aquest motiu és urgent flexibilitzar la normativa urbanística per facilitar la rehabilitació d’edificis i la construcció d’obra nova a la vegada que impulsar usos residencials en àrees com el 22@ i recuperar el famós “Barcelona posa’t guapa”, instrument ben acceptat pels barcelonins per posar al dia els seus habitatges.