Una agenda espanyola alternativa

[dropcap letter=”T”]

ots els governants cultiven l’art de marcar i imposar la seva agenda política. En moltes ocasions, l’agenda dels polítics tendeix a ser una forma subtil d’evitar explicar i afrontar el que realment passa. Hi ha casos molt clarificadors, com la iniciativa de José María Aznar de participar en la guerra del Golf al costat dels EUA i el Regne Unit quan la societat espanyola feia anys que avançava en la cultura política i estètica de la Pau.

Si ho analitzem amb una mica més de detall, advertim que els països més avançats són aquells que han aconseguit fixar un ampli consens en camps com l’educació, la ciència o la tecnologia al marge de les tensions polítiques. Durant dècades, l’èxit de la indústria cinematogràfica nord-americana va estar marcat per la capacitat de prioritzar la indústria del cinema com a centre de desenvolupament de la nació, facilitant ajudes fiscals i deixant que Los Angeles es convertís en la seva capital, encara que a Nova York es realitzessin centenars de pel·lícules. Aquesta visió va ajudar a desenvolupar el projecte empresarial i tecnològic de Silicon Valley, on s’ha forjat el mite, en tot cas molt real, que la innovació ho és tot en la nova economia.

Les agendes polítiques dels EEUU i de França són molt semblants a les nostres però amb una única i notable diferència: que la política no interfereix ni perverteix allò que la societat necessita i desitja desenvolupar

A França, on les elits coexisteixen com a part integrada i positiva de la societat, segueixen considerant l’educació, la formació i la cultura com a eixos principals per al seu desenvolupament. Els millors matemàtics i físics del món han passat per les seves aules, preparant-se a Louis Le Grand i llicenciant-se a l’École Normale Supérieure (ENS) o a l’École Politechnique. A França donen suport i cuiden el talent, no només per raons econòmiques, sinó principalment per l’aposta en el model de societat que persegueixen.

Les agendes polítiques d’aquests dos països són molt semblants a les nostres però amb una única i notable diferència: que la política no interfereix ni perverteix allò que la societat necessita i desitja desenvolupar. El cas espanyol és una cosa diferent. Després de diversos anys apostant per les energies alternatives fins a situar-se com un dels líders en aquest sector, han deixat de ser una prioritat en els últims anys. La interferència política, la manca de diàleg i la incapacitat per dotar d’estabilitat els acords pactats han provocat en els últims anys que l’agenda espanyola estigui buida o resulti confusa. Fa més d’un any i mig, les associacions feministes organitzaven i avisaven a qui volgués escoltar-les que no anaven a suportar per més temps el silenci públic sobre la injusta i injustificable bretxa salarial entre homes i dones. Durant més d’un any es van organitzar, van parlar amb forces polítiques, sindicals i empresarials sense que el govern del PP advertís que la societat anava a mobilitzar-se. Els responsables del PP, davant les multitudinàries manifestacions socials, declaraven a la premsa que els havia agafat per sorpresa.

El mateix exemple el trobem amb la defensa de les pensions que han mobilitzat la societat, davant la sorpresa de molts polítics. La situació econòmica d’Espanya demanda que els ciutadans sàpiguen amb nitidesa quines seran les prioritats en els pròxims vint anys per centrar els seus esforços i afavorir dels seus èxits. La nova agenda ha d’advertir sense ambigüitats, sense mitges veritats i sense interessos ocults que el corredor del Mediterrani ha de ser una prioritat i que la societat podrà verificar els seus avenços, que l’augment de la inversió en ciència i cultura són imprescindibles per evitar que els nostres talents marxin a altres països, que ha d’abordar-se la qüestió demogràfica, ja no només en claus tècniques, sinó també ètiques, que ha de replantejar-se el model turístic d’Espanya, sent com és una potència mundial. Podríem seguir col·locant cites a l’agenda espanyola però la principal és que puguem conèixer amb claredat les prioritats econòmiques que té Espanya, al marge de la inèrcia d’apostar pel negoci del totxo o del turisme.