Una tensió (creativa) de cine

“Una Barcelona de cine (?)”. Aquest era (amb interrogant o sense, ja hi arribarem) el títol de la conversa que em va tocar conduir entre dos perfils tan contrastats com complementaris del nostre audiovisual: Joel Joan i Eva Vila. Ell, cara coneguda i veu incòmoda (i això és un elogi) del cinema de gran públic, el de les teles, els escenaris i les plataformes. Ella, mirada fina i compromesa, documentalista de raça i directora del Màster de Documental de Creació de la UPF-BSM. Dos mons, dues maneres d’entendre el relat, i amb una ciutat com a possible escenari compartit: Barcelona.

Vaig advertir d’entrada que potser hauríem d’haver posat un interrogant al títol d’aquesta sessió de Moments Estel·lars. Perquè no les tenia totes que, entre ells dos, hi hagués consens sobre si el cinema català viu realment un bon moment. I sí: intuïció confirmada. Joan, escèptic i amb el pap ben carregat. Vila, més alineada amb l’esperit optimista de la proposta. I així va anar tot: un diàleg a dues veus, ric, tens (en el millor sentit), d’aquells que no es permeten el luxe del lloc comú.

És cinema català aquell que no es fa en català? Aquí, res de mitges tintes: sí i no, amb totes les lletres. Estem vivint un moment especialment bo per al nostre cinema? De nou: sí i no. Premis o públic? Quin hauria de ser l’indicador d’èxit? Tercera ronda, i tercera vegada que la resposta no fa concessions. Contrast nítid.

En acabar, una senyora del públic se’m va acostar i em va dir: “M’ha passat volant. No he pensat en cap altra cosa durant tota l’estona”. I jo, mentalment, vaig fer check a aquella mena d’indicador de qualitat que no surt a les mètriques però que ho diu tot.

Va ser, de fet, una de les converses més llargues que hem tingut a Casa Seat. I hauríem pogut seguir, perquè el debat va tocar moltes més tecles de les que teníem al guió: el paper d’una acadèmia de cinema que s’ho vulgui creure, la sostenibilitat, la construcció d’imaginaris (lingüístics, culturals, polítics) i, en el fons, la necessitat de tenir (o disputar) un relat col·lectiu que ens inclogui.

Tot plegat, amb una tensió (creativa) que es va respirar en cada intercanvi entre Vila i Joan. No els vaig preguntar si algun dia es veurien treballant junts en un projecte. No calia: la resposta semblava òbvia. I tampoc feia falta forçar una química que, justament perquè xocava, brillava.

Ara bé: si mai s’arriben a posar d’acord, ja us ho dic ara: el rodatge, en si mateix, seria una història de cine. D’aquelles que no deixen indiferent. Com el seu momentàs a la Casa Seat.