ÚNICO, la galeria que reivindica els oficis d’ahir per a garantir l’arquitectura del demà

“Perdre els oficis és perdre la memòria”. Aquesta idea travessa tot el projecte d’ÚNICO, la primera galeria d’arts i oficis de tot l’Estat —i possiblement de tot el món—. L’espai barceloní neix amb un propòsit clar: treballar perquè els oficis artesans, que en el passat van protagonitzar i embellir l’arquitectura, recuperin avui el reconeixement que es mereixen i no desapareguin demà. No es tracta d’un exercici de nostàlgia, sinó d’una aposta de futur: “cal reivindicar els artesans i mestres com a aliats imprescindibles de l’arquitectura contemporània”, defensa el seu impulsor, Ramon Comelles —que ha creat el projecte amb Claudia Divo—. 

Un propòsit que duen a terme a través d’un espai de 400 metres quadrats al districte tecnològic i creatiu de la capital catalana, el Poblenou. En0 un context en què els oficis tradicionals estan desapareixent —des dels forjadors, ceramistes o picapedrers— per la falta de relleu generacional, aquest propòsit es presenta gairebé com una urgència. Sobretot, en una disciplina com l’arquitectura que, a conseqüència de la digitalització i les exigències de temps i pressupost, tendeix a la uniformitat i l’estandardització. “Davant de peces sense ànima, produïdes de forma sistemàtica i despersonalitzada, l’artesania defensa el contacte humà, l’atenció als detalls i la llibertat creativa”, insisteix Comelles. 

I aquesta reivindicació és, precisament, l’eix central d’ÚNICO. Tanmateix, per a entendre aquesta galeria cal conèixer abans ICÓNICO, la seva companyia matriu. Amb seus centrals a Cardedeu i una plantilla formada per més de 60 persones, ICÓNICO va néixer amb la idea d’equipar els projectes d’arquitectura i interiorisme amb les millors aixetes, lavabos, banyeres, dutxes, sanitaris, desguassos, ferratges o interruptors. 

Tanmateix, la llavor d’aquesta empresa familiar es remunta a fa més de tres dècades. Als anys 90, Ramon Comelles i Paqui Ricós van ser pioners a introduir la cultura del disseny per al bany a Espanya, a través de la marca ArtQuitect. Des d’aquesta marca, importaven dissenys com les famoses aixetes daneses VOLA —que distribuïen en exclusiva—, però aviat també van apostar per la producció pròpia d’aquests elements. L’any 2008, el projecte es va reconvertir a ICÓNICO, liderat per la segona generació: Ramon Comelles i Claudia Divo. 

“Una de les claus de l’èxit d’ICÓNICO ha estat la coherència”, explica Comelles. Aquesta coherència es tradueix en decisions molt concretes: poques col·leccions, disseny atemporal, una gamma homogènia d’acabats per a aixetes, interruptors, manetes o accessoris. “El més difícil no és crear una peça nova cada any, sinó aconseguir que una peça que agradava a principis dels 2000, continuï funcionant avui”, afegeix. Una coherència que es tradueix en bons resultats: enguany confien tancar l’exercici amb una facturació superior als dotze milions d’euros. 

I la previsió és que la facturació encara augmenti més durant els pròxims exercicis, ja que en els darrers anys han iniciat el procés d’expansió internacional, creant un departament específic per a la internacionalització. Després d’una llarga trajectòria enfocada al mercat català i espanyol, ICÓNICO mira ara a França i Portugal, per, a poc a poc, continuar expandint-se per tota Europa.

De plataforma digital a espai físic

I és precisament aquesta mateixa coherència el motor de la galeria ÚNICO. “Cada dia, l’equip contacta amb més de 400 arquitectes de tot el país: coneixem les seves necessitats i urgències, i hem detectat que, quan aquests professionals busquen solucions més artesanals o especials, sovint no saben on trobar els mestres adequats, ni saben com articular la relació professional entre ambdues parts”. Així va néixer ÚNICO: com una plataforma que connecta artesans d’arreu d’Espanya —des d’escultors fins a ebenistes— amb arquitectes professionals per a projectes comuns, ja sigui per a la construcció d’habitatges privats fins a grans hotels o restaurants de luxe. 

Tanmateix, com passa sovint amb les grans idees, ÚNICO no va sorgir d’un pla estratègic premeditat, sinó d’una anècdota quotidiana. “La meva parella va regalar-li a la meva mare una peça creada per una artesana amiga nostra”, recorda Comelles. “I recordo que vaig estar-me nits en què gairebé no podia dormir pensant: com s’ho fa aquesta artesana per sobreviure? Com s’ho fa per a sostenir un negoci tan tradicional en un món tan digitalitzat?”. 

“Va ser en aquest moment quan vaig sentir la responsabilitat d’esdevenir un altaveu per a aquests petits artesans, que executen una tasca molt digna, però poques vegades valorada”, assegura Comelles. Ajudar petits artesans a connectar amb projectes rellevants, a viure del seu ofici, i facilitar la connexió amb arquitectes i interioristes per a convertir cada projecte arquitectònic en una obra mestra. 

Perquè, com recorda l’impulsor d’aquesta iniciativa, “apostar per peces artesanals, fetes amb les mans, amb atenció i amor, no té per què ser necessàriament més car, però sí més digne i ètic”. “Com en la moda, la decisió és del consumidor: optar per l’opció barata, però moltes vegades efímera, o per allò que dura, que té història, que està fet amb consciència”, manifesta Comelles. 

Inicialment, aquesta inquietud de Comelles es va traduir en una plataforma online, un directori d’artesans de tota Espanya i de tota mena de disciplines. “Com unes pàgines grogues centrades en la defensa dels oficis, amb més de 1.200 artesans localitzats i disponibles”, explica Comelles. Però aviat es van adonar que la visibilitat no era suficient. “No només necessiten que els vegin; necessiten estructura, coordinació, acompanyament en tot el procés de relació amb l’arquitecte”, argumenta el seu impulsor. 

Així és com es van decidir a fer el salt a un espai físic de més de 400 metres quadrats en el cor del Poblenou (Pallars, 85). Amb una inversió de prop d’un milió d’euros, l’espai integra els dos conceptes de l’empresa familiar. D’una banda, ICÓNICO, amb la seva col·lecció pròpia exposada: aixetes, lavabos, dutxes, banyeres o ferratges —que representa pràcticament la totalitat del negoci de l’empresa—. I, d’una altra, ÚNICO: un espai d’exposició d’objectes artesans, des de flors modernistes fins a ceràmiques decoratives. 

Així, els arquitectes que volen treballar amb ICÓNICO, o explorar la seva col·lecció, que es troba al final d’aquest nou espai del Poblenou, primer han de passar per la galeria d’objectes que ofereix ÚNICO. L’objectiu, així, és que aquests professionals es puguin inspirar i meravellar amb els objectes exposats en aquesta galeria d’oficis, única a tot l’Estat i gairebé a tot el món.

Inspirar arquitectes, dignificar els artesans

“L’objectiu no és ensenyar peces acabades o artesans concrets, sinó mostrar les diferents possibilitats que aquests oficis encara ofereixen”, insisteix Comelles. Perquè l’espai no és una galeria convencional: aquí no s’exposen peces com a productes finals, sinó possibilitats. El focus no és l’objecte, sinó la tècnica i l’habilitat manual d’aquests artesans. No és el resultat, sinó el procés. “Potser en entrar els professionals es poden inspirar en alguna tècnica concreta per a alguns dels projectes en què treballen o treballaran en un futur”, argumenta Comelles. Tot i que l’espai està pensat principalment per a un públic professional, com arquitectes o interioristes, també permet la visita d’estudiants, artistes, interessats o curiosos en la matèria. 

“La societat continua premiant les professions que exigeixen títols universitaris i formacions específiques, oblidant-se d’aquests dels oficis amb coneixements ancestrals”

Tot, en un espai diàfan que permet que, des del carrer, s’observin els objectes que amaga aquesta galeria. Flors modernistes, vitralls, portes de fusta, mosaics, forja, pedra, ceràmica o formigó conviuen en aquest espai com a mostra d’una forma de produir artesanalment que, cada vegada més, s’està perdent. Així ho reivindica, també, un cartell propagandístic, creat pel grafista Mr. Zè, penjat a l’exterior d’ÚNICO: “manos a la obra. Los arquitectos os necesitan”. 

Sobretot, en un context social que tendeix a infravalorar aquestes professions: “no hi ha prou reconeixement ni una formació reglada que els dignifiqui”, lamenta Comelles. “Durant la pandèmia, una gran part de la població va reconnectar amb aquestes aficions més artesanals, però ara sembla que ja els hem tornat a oblidar. Hem de reivindicar que aquestes aficions, es poden convertir en un ofici”, afegeix l’impulsor de la iniciativa. Perquè, com adverteix, si aquests mestres desapareixen no és per la falta de valor o de qualitat dels seus treballs, sinó per la manca de relleu generacional i pel poc reconeixement social d’aquestes professions entre els joves. “La societat continua premiant les professions que exigeixen títols universitaris i formacions específiques, oblidant-se d’aquests oficis amb coneixements ancestrals”. 

I és en aquesta reivindicació pel prestigi social on ÚNICO vol incidir: facilitant la connexió entre artesania i arquitectura. “Moltes vegades, els arquitectes tenen grans idees creatives però no coneixen els professionals que les podrien dur a terme i nosaltres volem facilitar-ho: tenim identificats més de 1.200 artesans d’arreu d’Espanya”, argumenta Comelles. L’objectiu és, doncs, estalviar-los temps, centralitzar les gestions i oferir un assessorament especialitzat i personalitzat perquè cada vegada més arquitectes vegin que treballar amb aquests mestres artesans “no només és fàcil, sinó que embelleix i aporta personalitat als projectes”. 

L’espai esdevé un centre viu, que canvia constantment per a representar la gran varietat de tècniques i professionals que, encara avui, mantenen viu aquest llegat artesanal. Cada tres o sis mesos, les peces es renoven per donar visibilitat a nous creadors i perquè els arquitectes puguin descobrir alguna cosa diferent cada vegada que entren. Entre la llista d’artesans, destaquen noms com els d’Enric Pla i Montferrer —mestre forjador de la Sagrada Família—, Antoni Cumella, Josep Vila Capdevila o Míriam Cernuda. 

Amb tot, ÚNICO, més enllà d’una aposta empresarial i una plataforma d’inspiració i connexió, és, sobretot, una declaració d’intencions. Una manera d’afirmar que l’arquitectura del demà no es pot construir sense els oficis d’ahir. Que la innovació no ha d’estar renyida amb el treball manual i les habilitats ancestrals. I que “en un món digitalitzat i estandarditzat, l’artesania esdevé un valor essencial i diferencial”, com recorda Comelles.