Vaga de galeries

Les galeries d’art m’han regalat un sac d’experiències que jo mai he tingut prou sentit de la justícia com per retribuir-los. La majoria de museus del món m’embafen com un àpat de sobretaula i postres amb nata, però les galeries —i perdoneu la metàfora mediocre— sempre ens regalen la brevetat angèlica i la justa mesura d’un vermut de llauna. Fa molts anys, quan vivia feliç a la meva gran illa, cada dissabte passejava per les galeries de Chelsea (la sumptuosa Gagosian, l’entrada fabril de la Dia, l’esplanada insultant de la Paula Cooper) i m’exaltava amb aquelles mostres d’art mullacalces dels meus estimats pintors abstractes de Nova York. Tot era tan absurd i tan joliuament car que els galeristes tenien la bondat d’amagar els preus dels seus quadres i instal·lacions, desmesuradament overpriced per tanta cosa volgudament xarona i kitsch. Però allò no anava d’art, sinó de mostrar al món que l’estètica va cara.

Les galeries de la meva ciutat també han sigut un refugi extraordinari dels meus passeigs. Primer foren els espais de Consell de Cent, on encara hi aguanten famílies il·lustres com ara els Mayoral, Gaspar i en Barnadas, i després, a Ciutat Vella, la meva estimada Sala Parés, que tot just acaba de cloure la magnífica Figuracions entre guerres  1914-1945, on he pogut retrobar-me amb el geni de Torres-Garcia i el gran Joaquim Mir. Però de totes les galeries del barri, també al Carrer de Petritxol, sempre em quedaré amb la bcn art/diffusion, regentada per l’Amor Marsé i el meu pare putatiu, l’Antoni Valero, l’home més savi i ironista de la terra —fa poc hi han programat una mostra d’en Francesc Artigau, un dels nostres pintors més feliços—. Però la llar d’en Toni, que fou per cert el domicili on Àngel Guimerà feia manetes amb l’Aldavert, és molt més que un espai d’art; és un cau inigualat de cafè, pastetes i pausada xarrera. 

Tota aquesta mandanga nostàlgica ve a tom perquè, com sabreu, les galeries catalanes (i les de l’Estat enemic) acabaran avui una justíssima vaga en protesta pel 21% d’Iva que els imposa l’estat en la compravenda d’art. Mentre alguns productes culturals presenten impostos reduïts —-el cas del cine és del 10% i el dels llibres un 4%, si no m’erro—, els nostres galeristes han de passar per la caixa estranguladora d’un Estat expert en el lladronici, el qual els imposa aquesta taxa perquè creu, d’una forma absolutament analfabeta, que això de tenir una botiga d’art és cosa de pijos. Mentre la majoria de països del món llueixen un IVA proper al 5%, nostres adorats galeristes (que tenen les despeses consuetudinàries d’un establiment generalment cèntric i que obren la major part de dies de l’any per compartir la seva feina amb els ciutadans de forma gratuïta) han de sobreviure en unes condicions ara insostenibles.

Fixeu-vos si la cosa té conya que, per posar un exemple rotund, avui ens podria sortir molt més barat comprar una peça d’un artista català a París o Londres que no pas a Barcelona, on els nostres galeristes aguanten espais patrimonials i de nova creació essencials per a la nostra cultura (afrontant, amb més dificultats que tot cristo, els augments en el lloguer i les despeses generals d’un recinte especialment il·luminat i etcètera). Tot això dels calers és important, faltaria més, però allò que avui recalco és el desdeny amb el qual hem tractat aquests professionals del món de l’art, donant-los per descomptat i pensant sovint que tots són uns fills de papà que trafiquen art per tal d’omplir el temps. En aquest sentit, la tribu barcelonina ha estat especialment injusta i caldria que els conciutadans (i els regidors i consellers del ram) fessin tota pressió possible perquè l’estat reconsideri una postura cancerígena per l’art del país. 

En la meva immodesta opinió, a banda d’impulsar una vaga absolutament justificada, diria que els galeristes del país haurien d’haver posat els picarols (i equivalents) sobre la taula i negar-se a participar en l’edició d’Arco d’enguany. Sé que hi ha professionals que s’hi juguen part dels ingressos de tota la temporada —especialment els galeristes que tenen un catàleg ple de big names–-, però sovint cal fer coses desagradables per aconseguir finalitats justes. Per la meva banda, estimats professionals de l’art, jo continuaré visitant-vos i, quan els socialistes deixin d’atracar-me en tant que sofertíssim autònom, em regalaré algun capritx de mida raonable, que no estem per gaire aventures.