“La vida és Verdi” i el secret per viure 100 anys

“Que quin és el secret per viure 100 anys? Beure una cervesa cada dia! O una copa de cava, diuen”. Així respon una dona que simbolitza que té 102 anys —que no els aparenta pas, per cert— davant de les preguntes de dues nenes encuriosides, la Yanira i la Séfora, del barri de Gràcia, que preparen una pel·lícula per commemorar els 100 anys dels cinemes Verdi. Però aquesta escena és metaficció: elles en veritat són les protagonistes —el fil conductor— de La vida és Verdi, el llargmetratge documental dirigit per Berta García Lacht i coproduït per A Contracorriente Films, juntament amb Isabel Coixet, que homenatja uns cinemes que han estat molt més que unes sales de projecció per al barri de Gràcia durant un segle. I el secret no està pas en la cervesa o en la copa de cava. 

El Club Coliseum, el Cinema Alexandra, els cines Urgell, el Palau Balañá, el Casablanca Kaplan, el cinema Comèdia… la llista és llarga. Barcelona ha vist morir moltes sales de cinema en els darrers anys. I, de fet, el Verdi també va estar a punt de desaparèixer més d’una vegada. Potser per això Adolfo Blanco, conseller delegat d’A Contracorriente Films —l’empresa que gestiona el cinema des de fa deu anys—, diu que el Verdi és “una flor en el desert”. Conscient de les vegades que “ha estat a la UCI”, s’enorgulleix que avui les cues al carrer per veure les pel·lícules del Verdi siguin un paisatge habitual al barri.

Les cues, ho sap, no han estat sempre. “Era un cinema destinat a tancar”. De doble programa. Però l’any 1982 Enric Pérez es va atrevir a salvar-lo. “Tu sol?”, li pregunten les nenes al documental. “Tu sol?”, insisteixen. Ell sol, sense socis ni accionistes. Aquests —benvinguts, això sí— vindrien anys després, amb A Contracorriente Films.

Enric Pérez, decidit a evitar que “s’abaixés la persiana del Verdi”, va redissenyar el concepte del cinema i va començar amb una única gran sala. Després, hi va anar sumant sales i esforços. L’octubre del 87 ja comptava amb tres sales amb pel·lícules d’autor i subtitulades. I als noranta, després de la gran resposta del públic, ja en tenia quatre. 

“Amb l’ampliació de dues noves sales els cinemes Verdi assoliran una capacitat de 1.750 butaques”

Mentre altres cinemes tancaven, ell sumava sales, “gràcies als Verdi-addictes que van fer costat al meu treball”, ha explicat aquest dimarts a la projecció de la pel·lícula La vida és Verdi on també han presentat el llibre commemoratiu del Centenari. En aquest recorregut vital, Pérez va destacar “la sort” que va tenir de trobar-se amb l’Adolfo Blanco i el seu equip, que van arribar en el moment oportú: quan Pérez, després de sobreviure a una meningitis, no podia continuar capitanejant el projecte com fins llavors.

I amb les xifres actuals, la història d’èxit s’explica sola: els cinemes, que actualment tenen nou sales, enguany passaran a tenir-ne onze (guanyant l’espai del supermercat que hi ha contigu), i sumaran 200 butaques més. En total, assoliran una capacitat de 1.750 butaques. Una aposta pel creixement que arriba després d’un any històric: el 2024 van rebre 500.000 espectadors, un 30% més que l’any anterior. 

Però la història d’èxit no es pot explicar només amb xifres de negoci. S’explica també mirant el barri —com ho fa García Lacht a La vida és Verdi— i recorrent la memòria, com ho fan Josep Maria Contel, Enric Pérez i Paz Recolons al llibre commemoratiu editat per Plataforma Editorial. 

Una història que comença l’any 1894, quan es demana el permís d’obra de l’edifici, i que travessa escenaris ben diferents: el Verdi no sempre va ser un cinema, ni sempre es va dir Verdi. Va ser un teatre, una sala de balls, un menjador per a infants durant la guerra, una discoteca de renom, després un after-hour… I les mateixes transformacions que ha viscut l’edifici, també les ha viscut el seu entorn: de fet, l’any 1894 Gràcia encara no formava part de Barcelona, era un poble independent. 

La història del Verdi ha avançat en paral·lel a la del barri que l’envolta. I per això, mirar el Verdi és mirar les places i la vida als carrers de Gràcia. I aquesta és la proposta que fa Berta García Lacht, que mentre juga amb entrevistes, humor, imatges d’arxiu i col·laboracions eclèctiques com Richard Gere, J.A, Bayona o Albert Serra, aconsegueix trencar la quarta paret i recordar-nos la màgia intacta del cinema: que en una sala fosca i plena de gent, el setè art és capaç de fer-te viatjar a soles, cara a cara amb la pantalla, cap a altres realitats i històries. Avui, la de La vida és Verdi.