Vicente Maciá: L’amic que sempre fa costat

“Tinc la síndrome del fill no desitjat, i això marca d’una forma molt especial la meva relació amb la música i amb la vida”, explica Vicente Maciá, davant un fumejant cafè amb llet de mig matí. De fons, Song for insane times del seu adorat Kevin Ayers compassa la calma del Bar. Xarrupa un glop, somriu amb una mescla entre murri, trist i tímid. El somriure d’una persona força introvertida. “La música és l’amic que mai m’ha fallat. I, a diferència d’altres disciplines a les quals m’he pogut aproximar en un moment o un altre, és l’única cosa que no he anat deixant i que sempre ha estat fent-me costat”.

La dilatada trajectòria musical del parroquià és, en aquest sentit, una lluita constant per superar pors i inseguretats, que es tradueix en una manera de treballar exquisidament artesanal, amb una absoluta atenció al detall. “Cada cançó crea una atmosfera i és, en si mateixa, com una funció de teatre: amb els seus personatges, els seus decorats, la seva trama. Sempre escric primer la melodia i després deixo que aquesta em porti a escriure la lletra, però tot ha d’encaixar, fluir, ser poètic i no perdre la musicalitat”.

Va arrencar el 1997 al capdavant de The Carrots, banda de pop i folk psicodèlic que va durar set anys en què van desgranar tres àlbums, recordats amb un afecte especial per la parròquia aficionada a sons a cavall entre els 60 i els 70 facturats entre Canterbury i la Costa Oest. Un amor que es veu recompensat amb la celebració d’alguns concerts de reunió. Després del seu pas per Saragossa aquest cap de setmana, el 29 de març el grup actuarà en un dels seus hàbitats naturals, La Capsa del Prat de Llobregat, i el 5 d’abril a la sala Upload, en el context del Barcelona Psych Fest. En tots dos casos, es preveu gran ple absolut.

“I, així i tot –intervé el guitarrista, cantant i compositor–, soc l’únic d’aquella generació de músics que no viu d’això”. Xarrupa un glop de cafè. “Però això m’ha salvat d’haver d’entrar en una indústria que em dona vertigen i que m’exigiria concessions que no estic disposat a fer”, matisa qui treballa cada cançó honestament, com un repte personal, intransferible, que raja de la seva ànima: de la seva manera de veure i viure la vida. “Estem sols, però estem envoltats de moltes coses belles, de molts estímuls artístics, i jo estic content de poder viure en aquesta bombolla plena de discos, art, llibres…”, observa.

Pigmy, sol davant el perill

Després de la separació dels Carrots, el Vicente va engegar el 2006 la seva trajectòria en solitari sota el nom de Pigmy. “Per a mi no va ser un canvi de coordenades, realment. La trajectòria com Pigmy és una continuació del que ja feia amb Carrots, però totalment centrada en el folk i en el que m’agrada”. Influències com aquell A saucerful of secrets dels Pink Floyd “que és un disc al qual continuo recorrent tants anys després, amb aquest rotllo oníric, de llarga digestió a la platja després de fotre’t una bona paella”, riu.

Però, malgrat referents que a vegades poden semblar fins i tot obvis, Vicente Maciá se sent còmode en una indefinició en la qual no se sent etiquetat, en la qual no se li hagi de situar de manera categòrica en un estil o sota un epígraf. “És la música la que ha de parlar per l’artista, la que t’ha de portar a conèixer-lo en la seva profunditat i complexitat”.

Aquest procés requereix el seu temps i, en aquestes dues dècades, fins ara, ha enregistrat tres àlbums. “Creativament, per a mi la fita va ser acabar el segon, Hamsterdam, que se’m va ajuntar amb un moment molt difícil per a mi a nivell vital. I, malgrat totes aquelles dificultats, tot va sortir perfecte, rodó. Per a mi, és un disc màgic”.

— I ara acabes de treure Soy, primer tema d’avançament del teu pròxim àlbum.

El parroquià afirma. “Sí, el títol provisional és Menta, grosella y anís i veurà la llum a finals d’any. A això, seguirà un EP de cançons que he gravat en grec, que és un idioma que m’encanta i amb el qual connecto molt”. Es pren un parell de segons, abans de rematar: “De fet, viure a Grècia és un dels meus objectius vitals!”.

Ciutat de llum mediterrània

Malgrat la seva pèrdua d’identitat, aquest fenomen global que iguala les ciutats matant-ne el substrat de barris i comerços, l’amor que sent el del músic per Barcelona és incondicional. “No deixaré d’estimar-la, per molt que vagi perdent-se el seu caràcter”, afirma.

Enamorat d’aquell moment de la seva infantesa en què va pujar per primera vegada a les Golondrinas del port, “va ser quan vaig prendre consciència real que tenim el mar al costat”. Aquell dia, navegant, es va deixar acariciar per la llum mediterrània de Barcelona, un dels aspectes que apuntalen aquest afecte incondicional per la seva ciutat.

— Un altre aspecte que te la farà estimar encara és la nostra oferta gastronòmica, per si vols menjar alguna cosa després del cafè amb llet. Tenim menú, carta, entrepans…

L’hora de menjar ha arribat. Town feeling de Kevin Ayers sona de fons. Vicente Maciá somriu, se sent a gust, i pren la paraula per a advertir: “Jo soc de menú, però ull, menú amb postres. Soc molt exigent amb les postres”.

— Rebosteria casolana, i tant.

I el músic afirma, pensant en aquest primer i segon com a prolegòmens a un dolç que no pensa perdonar.