Vida de solitud (amb cor)

He trigat molt a veure Tardes de soledad; de fet, l’he contemplada quan és a punt d’esfumar-se de les sales de cinema, perquè sabia del cert que m’agradaria molt. El mig camí de la vida és així; et ventiles o ignores allò del tot sobrer de la forma més ràpida i, per molt que sembli paradoxal en aquest món del gaudi continu, esperes a allò que saps delitós fins a límits delirants, com si fossis un d’aquells mestres —tibetans, hindús, jo què coi sé— que poden retenir orgasmes durant dies o un dels exemplars de l’ampolla Cristal que la classe mitjana boomer guardava al rebost per celebrar alguna cosa transcendent, després de la mort de Franco (era una mal negoci, perquè el xampany sempre s’acabava esbravant). Però prou de figures literàries, que són una cosa terriblement cursi, i avui soc aquí per disfressar-me de crític (ecs), de fals amant del cinema i també, sap greu, de tauròfil molt decadent.

Molts han dit que la darrera pel·lícula d’Albert Serra s’ha de llegir més enllà dels braus. Podria ser, perquè —en el fons— al nostre cineasta estimat li interessa la relació atàvica d’amor entre dos éssers (torero i bestiola) que imiten un ritual antiquíssim de seducció i d’amor amb un desenllaç que ha d’ésser necessàriament fatal. És en aquest sentit que la major part del film són primeríssims plans del torero peruà Andrés Roca Rey digerint les envestides de diferents taurons banyuts, amb una tècnica i un risc d’aproximació a la bèstia que fa feredat. Però la pel·lícula és inequívocament torera en el sentit que aquest és potser el darrer ritual on podem trobar una forma tan descarnada d’amor que hagi de dur necessàriament a l’aniquilació d’un dels dos membres de la parella. Homes i dones decontruïts, absteniu-vos, perquè aquí es ve a explicar que no hi ha sentiment sense punxada.

La gràcia de la pel·lícula rau, com no, en la visió espiritual del seu protagonista, un mestre dels braus d’aire notòriament autista i caracterització evidentment andrògina (com l’ésser meravellós que a Pacifiction aglutinava tots els secrets de la Polinèsia Francesa). Serra gaudeix veient-lo marejar la bèstia, però també s’entreté excitant-se abans de la corrida, mentre l’efeb meravellós va posant-se dolorosament la calça a cada camal i el jupetí ben encastat al cos, antinatural armadura; també mentre s’ajusta el corbatí i demana als ajudants la montera, per tal de no perdre el senderi davant aquell animal desbordant de dolor i fúria. En una imatge bellíssima del film veiem el torero tot just amb les mitges posades i el seu meravellós cul centrant tota l’atenció de la càmera, decantant-se com Nureyev per estirar l’ossada, mostrant que l’art requereix ous però també molta serenitat anal.

Som davant d’una nova obra mestra que, al seu torn, és un homenatge al cine i la tragèdia

Com tots els grans matadors, Roca Rey viu allunyat del brogit del món, té un idiotisme que es palesa perfectament als viatges en furgoneta cap a la plaça, que Serra retrata amb tanta habilitat. El torero no passa tardes de solitud, sinó que viu en un aïllament estricte només trencar pel seu cor de banderillers, picadors i adlàters. Aquest és l’únic espai comunitari on el mestre té relació amb el món (Serra amaga volgudament qualsevol imatge del públic, aquí destinat a ser només decoració sonora de la relació entre l’home i l’animal). Emprem el mot cor en un sentit grecoromà, car mentre l’heroi no sap pràcticament on és, ni què ha fet durant la corrida, són els seus germans qui van relatant-li el ritual, amb una apel·lació contínua als seus collons i la seva mestria i un vocabulari del sud que és una autèntica delícia; “Cumbre, olé tus huevos, qué arte, joputa era el toro” i etcètera.

Som, i ja no resulta notícia per molt que sigui extraordinari, davant d’una nova obra mestra que —al seu torn— és un homenatge al cine i la tragèdia, una història d’amor incomprensible entre dos potències que marquen un dels rituals més apassionants de la història de l’art; cruel, sovint indefensable, però únic al món. L’Albert n’ha donat la seva versió a partir de la solitud, i valia la pena esperar-la d’una forma excessiva i estúpida, com ho he fet jo, per patir no només el plaer del visionat, sinó també d’una certa culpa per arribar-hi tan tard.