La vida en clau de ball

Cada any a les festes del barri del Centre, a l’Hospitalet de Llobregat, la Gemma quedava embadalida mirant com ballaven a l’escenari els alumnes d’una escola de dansa. Li deien funky i era aquell ritme més accelerat que el ball clàssic que ella havia ballat des dels quatre anys, i que engrescava la seva mirada i les seves ganes de provar-ho. Amb la cara d’il·lusió que feia, la seva mare no va poder fer una altra cosa que apuntar-la a aquella escola de dansa que feia pujar els alumnes a l’escenari.

La mare s’adonava que la Gemma era tot un nervi i que els peus de la seva filla demanaven sortir dels passos de la dansa clàssica de tota la vida. Malgrat que, tal com reconeix ara la Gemma en aquells tretze o catorze anys era una noia molt tímida, les ganes de ballar passaven per sobre de qualsevol vergonya o retraïment. La dansa urbana amb música moderna la va dur fins a l’escola Laura Mestres de l’Hospitalet. Era el nom que es publicitava sobre l’escenari al costat d’aquelles balladores que encomanaven a la Gemma ganes de ballar allò tan modern i mogut, l’street dance.

En aquella escola va conèixer la Pili González, una professora que de seguit li va veure tota la fusta que duia a sobre veient la Gemma donar forma a aquells ritmes. Era una alumna excel·lent. Tant, que quan li calia una substituta en algun moment puntual, era a la Gemma a qui proposava agafar el seu lloc davant dels alumnes. La Gemma havia trobat el seu lloc en la dansa.

En aquella escola s’hi va estar sis anys, fins que, un bon dia, a la seva professora, Pili, li varen oferir la codirecció de l’escola de dansa Stage, al barri barceloní del Camp de l’Arpa, a tocar de l’Hospital de Sant Pau, i la Gemma la va seguir per continuar la seva formació al seu costat. Per a la Gemma, el ball va ser una afició fins que una professora de l’escola ho va deixar i li van demanar a ella si volia portar alguna classe. Va acceptar de seguida. “A mi m’agrada molt ballar, però ensenyant a ballar és on he trobat la meva passió. M’he adonat de tot el que aprenc posant-me al davant dels alumnes”, diu.

Al mateix temps, però, havia començat un cicle d’audiovisuals. “Jo volia sentir-me útil, fer alguna cosa pràctica i no em veia quatre anys estudiant a la universitat. Pensava a dedicar-me a la realització de cinema, m’atreia també la fotografia i tot el tema visual artístic”. I ho va anar portant tot en paral·lel, fins que tota la qüestió audiovisual es va anant estancant i la dansa va avançar en la seva vida fins a esdevenir guionista principal en el seu itinerari vital. Els caps de setmana estudiava un postgrau d’Arts Escèniques d’Educació i Moviment a l’Institut del Teatre Centre de Vic.

També treballava. La feina no li ha fet mai por a la Gemma. Quan es va independitzar, una amiga li va dir que necessitaven monitors de lleure per acompanyar joves amb diversitat funcional des de la plaça de Catalunya fins a Vallvidrera. “Els acompanyaven durant el viatge en Ferrocarrils de la Generalitat, i a migdia els anàvem a recollir”. Al principi, li va semblar una mica dur, perquè eren nois i noies adolescents i amb necessitats especials, però sense adonar-se’n, aquells joves es varen anar fent un espai en el seu món i fent de l’educació especial un altre dels seus interessos.

Compaginava classes i educació especial, i en les seves hores de ball continuava sentint-se la dona més feliç del món, per molt que el seu estat de pluri-empleada no li deixés gaire temps lliure. Treballar li agrada. Explica que, de petita, sempre pensava que volia treballar en algun lloc on, si faltava un dia a la feina, que passés alguna cosa. I això —pensava— en el món dels funcionaris —ho eren els seus pares— no creia que passés. “Si no vas a treballar, no passa res”, pensava. “De totes maneres, els meus pares ja m’ho deien que jo en una feina tan estable em floriria”, diu.

“El meu somni era tenir la meva escola de dansa i fer i desfer amb els meus grups”, confessa. I, ves per on, l’estiu passat la vida li va posar en safata. Els propietaris de l’escola Stage on ja donava classes, van comunicar que a partir de l’1 de setembre el seu centre de dansa ja no obriria. Anunciaven, així, el tancament d’una escola de ball amb trenta-vuit anys d’història al barri.

No es plantejaven cap traspàs, però la Gemma es va posar en contacte amb la immobiliària que portava el lloguer del local i va fer números. “Em vaig posar en modus empresària, que m’impressionava molt, però de la il·lusió vivim”, expressa. Es va posar a fer cartells amb el nom del nou correu electrònic, perquè tota la base de dades dels antics alumnes s’havia destruït i abans de l’1 de setembre havia de donar a conèixer a tothom que l’escola no tancava.

“Jo no vull ser només professora de dansa, he de saber combinar el joc i la dansa, la distensió, la socialització, que sigui casa i refugi, un espai segur per ballar amb amistats i sortir renovada”

Començava, així, una nova etapa, aquesta escola de barri, i aquesta jove apassionada per la dansa. Va pintar de lila, el seu color preferit, retolació i bona part de l’escola. I va reorganitzar els grups de ball. Dilluns i dimecres, dansa més moderna, i el ball més clàssic, dimarts i dijous.

Tenia molt clar que no volia prioritzar, com altres escoles sí que fan, la formació de joves promeses del ball, nois i noies, ballarins de clàssic i modern amb pretensió de competir. “Jo soc una eterna defensora de l’escola de barri, d’aquell espai al qual els alumnes vinguin a passar-s’ho bé. Jo he pogut experimentar que allò que la dansa uneix, res no ho separa, perquè estàs compartint una passió, i això és molt bonic. I crec que hi ha d’haver aquests espais on ballant es creen vincles. I jo no vull ser només professora de dansa, he de saber combinar el joc i la dansa, la distensió, la socialització, que s’expliquin què els ha passat cada dia, que sigui casa i refugi, un espai segur per ballar amb amistats i sortir renovada. I vull permetre que cadascú trobi en l’escola allò que necessita. Per això m’agrada aquest projecte, per poder crear aquests espais”. I ella sap molt bé que la dansa és molt més que moviment. “Soc filla única i, quan el meu pare va morir jo tenia vint-i-dos anys, la dansa em va salvar”.

L’escola té ara prop d’un centenar d’alumnes, des dels tres anys fins als setanta. Per a la tarda dels dimarts va destinar una aula per posar en marxa una sessió de ball adreçada especialment a dones de 55 anys cap amunt. L’ha batejat com a grup Premium Dance. Fan ritmes llatins, ella organitza una coreografia, “per moure’s bé, però que no sigui una tècnica difícil, perquè hi ha qui pot tenir dolors. Per això també treballem molt a poc a poc i explico molt bé les coses”, detalla.

En el fons, l’objectiu que es va proposar és que sigui a través d’aquest temps de ball, “que les dones es trobin elles mateixes. Assimilant passos, descobreixen una nova versió d’elles. Moltes diuen jo no tinc ritme, quina vergonya… però després veuen que prou feina té cadascuna a fer la seva feina com per a mirar les altres”. Veure el progrés de cadascú es barreja amb aquest benestar i autoconfiança que es va elevant cada tarda de dimarts en aquesta escola de barri. “Crec que és molt important que trobin el seu moment a la setmana, que deixin anar l’energia i facin aquesta redescoberta individual, que s’alliberin de totes les capes de pors que puguin tenir”. La Gemma tot això també ho viu amb plena consciència. “Ballar per a mi és anar a la puresa d’una mateixa. Si t’hi esforces, arribes al més profund”, comenta.

“La música ajuda molt. Té un poder i una força extraordinaris. Quan poso música, es calmen i el so els connecta amb el seu interior”

Entre pas i pas, amb la música sempre de companyia, l’escola ja li està regalant moments molt gratificants. Per exemple, quan amb llàgrimes als ulls una alumna li va explicar que havia d’anar a estudiar a Girona i hauria de deixar l’escola de dansa. “Gràcies per donar tant de valor a això que faig”, expressa ella.

Companyia pròpia

Del vincle que ella personalment ha anat fent amb companyes de ball, la Gemma ha arribat a formar la seva pròpia companyia de dansa. Són les Males Herbes. Fer només coreografies se’ls quedava curt. I ara van a ballar allà on les conviden. A Nadal, per exemple, les Males Herbes pujaran a un escenari al Port de Barcelona, el 21 de desembre a les 11.30 h.

I aquest dissabte, 8 de novembre, el teatre dels Lluïsos de Gràcia serà l’escenari d’una escenificació de molt més que dansa. Les Males Herbes interpreten amb diferents coreografies la història de la sexualitat femenina, en un espectacle que porta per nom Clímax. “Sentia necessitat d’escenificar-ho i transportar-ho al moviment fent que el meu cos parlés. I em va venir la idea d’un viatge històric, des de la dictadura franquista, la transició, la revolució dels 80, l’aparició de la píndola anticonceptiva i l’actualitat, 100 anys en l’evolució de la concepció de l’aparell reproductor de la dona”.

El 29 de novembre, l’espectacle es podrà veure a Sant Esteve de Palautordera, “perquè l’Ajuntament d’aquesta localitat ha volgut comprar-lo, i vincular-lo al 25 de novembre, que és el dia contra la violència de gènere”, destaca Gemma Patricio, guionista principal d’aquesta original escenificació que demostra que la dansa pot esdevenir una gran eina d’expressió. “Primer vaig buscar la idea i després vaig posar-hi el moviment”, diu.

Tot i dirigint l’escola de dansa, la Gemma continua fent altres feines que l’omplen molt. Es va treure el títol de vetlladora per donar suport a l’aula a alumnes amb necessitats especials. També ha fet cursos d’autisme i de trastorn de la conducta. Cada setmana a Tiana “exerceixo de vetlladora per a diversos infants i això m’apassiona. És molt bonic sentir-me útil així, m’agrada ser cuidadora. I el súmmum ha estat ajuntar aquest món de la diversitat funcional i la dansa”. A través de l’associació de pares i mares de joves amb diversitat funcional de Mongat i Tiana, ASPAMOTI, la Gemma ha pogut posar en marxa una classe de ball setmanal perquè aquestes persones puguin posar el moviment al servei del seu benestar i millora.

Amb tot el que va aprendre fent el seu treball final de l’Institut del Teatre a Vic, que va voler dedicar a la dansa aplicada a un nen amb autisme, i més coses que crea per aquestes necessitats especials, ha fet possible obrir un espai per aquest col·lectiu de persones. Reconeix que “la música ajuda molt. Té un poder i una força extraordinaris. Quan poso música, es calmen i el so els connecta amb el seu interior. Això com a professora és fantàstic, perquè ajudes a trencar prejudicis”.

Una foto de Billy Elliot, el nen que vivia i somiava ballant, al costat d’altres imatges de gent, també fent dansa, i de la Gemma amb les Males Herbes, dona la benvinguda en aquesta escola de ball que la Gemma ha fet reviure amb tota l’energia que la dansa a ella li ha regalat.