Viure a la Pedrera

Elvira Roca-Sastre Muncunill és una de les persones que han tingut el privilegi de viure a la Pedrera, l’obra mestra d’Antoni Gaudí al passeig de Gràcia. Va arribar amb la seva família l’any 1944, quan tenia 6 anys, i va residir a l’edifici fins a principis de la dècada del 1990. Van ser cinc dècades que confessa van ser “meravelloses”. “Des de llavors, la Pedrera sempre ha estat casa meva”, afirma. Elvira va tornar fa uns dies a la Pedrera per tornar-la a visitar i per repassar i compartir els seus records.

El pare d’Elvira va ser el prestigiós notari barceloní Ramon Roca-Sastre, que va decidir establir a l’edifici la residència familiar i el seu despatx. Ho va fer malgrat els consells en contra dels seus amics, que el van intentar convèncer de no establir-s’hi perquè, li asseguraven, no hi anirien els clients i no podria pagar el car lloguer, 1.600 pessetes de l’època (uns 10 euros si els convertíssim actualment). Cal recordar que el nom de Pedrera era una forma despectiva amb què els barcelonins es referien a l’edifici, perquè el consideraven molt lleig i que semblava, com el seu nom indica, una pedrera. Tot i això, els auguris dels amics no van encertar i aviat Ramon Roca-Sastre es va convertir en el notari de la Pedrera i en un dels més populars de la capital catalana.

El pis on va créixer Elvira —avui ocupat per altres inquilins— era molt ampli: uns 600 metres quadrats, i en recorda la lluminositat, els sostres i la “fantàstica” acústica. Ella i els seus germans recorrien la casa amb patinet. Un dels seus llocs preferits de jocs era la planta de les golfes, on hi havia els safareigs, i el terrat. Jugaven a fet i amagar, gràcies als nombrosos racons que Gaudí va distribuir a les plantes superiors. Al terrat també pujaven a estendre la roba, circumstància que al seu dia enervava l’arquitecte de Reus.

Elvira no va seguir la vocació del seu pare i va optar per la poesia i el periodisme. Va treballar a l’agència ACI i a Mundo Diario. També va ser crítica de cinema a la revista Fotogramas, un fet que li va permetre portar a l’edifici personalitats com Joseph Losey, Federico Fellini i Jeremy Irons, entre d’altres. “Tots quedaven meravellats amb la Pedrera”, afegeix. Aquesta antiga llogatera torna sempre que pot a la finca que va ser casa seva. Les exposicions són una excusa perfecta per fer-ho. “No me’n perdo cap”, afirma. Actualment, fins al 25 de gener, es pot visitar una magnífica mostra sobre l’escultora Cristina Iglesias.

La Pedrera és una de les tres úniques finques que Gaudí va projectar per allotjar habitatges, juntament amb la Casa Batlló i la Casa Calvet. També coneguda com a Casa Milà, per la família que la va encarregar, va començar la seva construcció el 1906 i la va acabar l’any 1912. Va ser el primer immoble del passeig de Gràcia que disposava d’aparcament subterrani per a carruatges. Tot i que en lloc de carruatge ja disposaven d’automòbil, aquesta és una de les característiques que Elvira també recorda amb afecte, que podien entrar amb cotxe.

Avui, el terrat, amb les xemeneies-escultura que tantes hores van acollir els jocs de la filla del notari i de la resta de nens que hi vivien, és un dels elements més icònics de l’univers Gaudí. L’arquitecte havia projectat fins i tot una enorme escultura de la Mare de Déu a dalt. Discrepàncies amb els Milà ho van impedir. Un altre dels espais emblemàtics són les golfes amb els seus arcs de maó que tenen avui un ús museístic, on es poden admirar algunes de les espectaculars maquetes.

Les golfes es van convertir l’any 1953 temporalment en apartaments, un fet que va obligar a afegir unes xemeneies noves que contrastaven amb les dissenyades per Gaudí. Van ser finalment enderrocades, encara que se’n va conservar una com a testimoni. Gaudí també va dissenyar el terrat perquè s’hi pogués contemplar la Sagrada Família. De fet, el temple queda emmarcat dins d’un arc, i també es pot veure des del terrat de la Casa Batlló.

En un dels pisos avui visitables, hi ha un llenç amb un guacamai pintat. Va pertànyer a la senyora Milà i es va convertir en una mascota molt popular entre els llogaters i la gent que acostumava a passejar davant de la Pedrera. A més, acostumava a quedar-se al balcó del principal i feia moltíssim soroll. Aquestes són només algunes de les vivències i records d’una antiga veïna de la Pedrera.