Opinió

Vol un gelat? Pagui vuit-cents mil euros!

El Menjòmetre pot ser una eina molt útil a l’hora de fiscalitzar la despesa pública

El lector del nostre Post coneixerà de sobres la irrupció del Menjòmetre, l’aplicació nascuda del caos (ordenat) de les xarxes i de la ploma misteriosa de l’antiheroi Segell Fosc, que permet a qualsevol usuari preguntar per les subvencions públiques que ha rebut una empresa o un particular. Moltes de les dades que presenta el Menjòmetre són, dirien els llepafils de l’administració, un mer sumatori d’allò que els ens públics ja publiciten en obert per a qualsevol consulta del comú. Però, com també sap tothom, els portals de la transparència (a banda de poc visitats i d’una usabilitat millorable) ens ofereixen informació vàlida però fragmentada d’unes ajudes públiques que sovint depenen de múltiples departaments i administracions diferents, les quals —una vegada sumades i comunicades sense sordina— ens fan veure fins a quin punt hi ha guinguetes empresarials concertats amb diners de tots. 

D’entre tota la informació que comparteix el Menjòmetre, també n’hi ha que afecta les butxaques dels barcelonins. Fa pocs dies, s’hi revelava (adjuntant el contracte en qüestió, d’un lustre de durada) com un dels nostres xefs estrella d’àmbit planetari, Albert Adrià, havia cobrat més d’1,5 milions d’euros de l’Ajuntament pels serveis de “conceptualització, disseny i producció de propostes gastronòmiques exclusives” pels nous espais que s’obriran al parc d’atraccions del Tibidabo. D’entre totes aquestes atribucions (per les quals el beneficiari s’assegurarà una remuneració mínima basada en el 10% de les vendes… de 750 mil pepinos!), sobta la inclusió explícita de la tasca “producció del producte de gelat exclusiu”, a la qual es destinarà la broma de 800 mil euracus. De fer gelats hi entenc poc, però diria que aquest nivell de despesa resulta intolerable fins i tot si el tastador fos un maharajà.

Jo puc entendre perfectament que el nostre consistori vulgui publicitar la ciutat (o allò que els imbècils anomenen “la marca Barcelona”) a través dels seus cuiners més excelsos, uns homes i dones que han assolit la fama mundial, en un principi, sense cap mena d’ajuda pública i pencant com autèntics animals. I també puc entendre que l’Ajuntament vulgui revertir un espai en claríssima decadència com el Tibidabo (que, si fem cas a les últimes dades de la postpandèmia arribà a tenir 8,5 milions d’euros de dèficit) a base d’excitar l’estómac dels cretins. Però aquesta operació sona a tupinada i fa tuf d’un intent típicament socialista de mantenir certs agents del món de la restauració amb prou pasta com per comprar-los l’albir. He consultat les xifres d’abans amb els meus espies a l’univers del màrqueting del ram hostaler; no hi ha ni una sola veu que no m’hagi dit que són una autèntica grilladura.

Alguns sectaris de la tribu periodística han blasmat l’aparició del Menjòmetre amb el suadíssim espantall d’afirmar que l’invent en qüestió serà l’eina idònia del que els cursis titllen d’extrema dreta i també l’excusa perfecta de tots els qui malden per retallar encara més algunes ajudes públiques necessàries. Diria que els companys de molts mitjans no actuen per convicció, sinó pel cangueli que els ha agafat de saber-se mínimament auditats (i escric mínimament, perquè l’amic Menjòmetre encara no s’ha ocupat del negoci escandalós que representen certes cooperatives i productes catalanes en relació a la tele pública…). A tots els que tinguin objeccions, els diria que auditar els diners que donem a l’administració a canvi de protecció, serveis i compensacions mai no és mala idea. Com tampoc ho és que nosaltres fem allò que, al capdavall, l’estat fa amb nosaltres: a saber, controlar-nos.

Comptat i debatut, l’aparició del Menjòmetre també ha servit per posar en solfa la parsimònia i la dependència del poder del nostre univers mediàtic. Perquè dic jo que si, una vegada publicitat que algú cobra 800 mil monedes de plata per conceptualitzar un simpàtic gelat, el nostre alcalde no té vint o trenta periodistes perseguint-lo a cada acte que vagi amb l’objectiu de preguntar-li què coi és aquesta burla… és que, estimats companys, tenim un problema bastant seriós. Però no us preocupeu, amats lectors, que per parlar d’aquestes coses que tothom calla sempre em tindreu al peu del canó. I, com podeu consultar al propi Menjòmetre i em sembla la mar de bé que ho feu, us surto més que baratíssim.

Compartir
Publicado por
Bernat Dedéu

Artículos recientes

  • Imatges

Allan Halley: Molt bones raons per viure

Un dia, Allan Halley es va emmirallar i, davant d’aquella imatge desmillorada de si mateix,…

28 de març de 2026
  • Creativitat

Jordi Diaz Alamà: “Triomfar massa d’hora pot ser dolent. L’èxit ha d’arribar quan toca”

Hi ha entrevistes que passen en un lloc. I n’hi ha d’altres en què el…

28 de març de 2026
  • Creativitat

Via (quasi) lliure al Thyssen

El futur museu fa un pas més amb la llum verda dels canvis urbanístics necessaris…

28 de març de 2026
  • Imatges

El futur de les galeries: entre l’IVA, la crida al col·leccionisme i els nous formats

Perfilem els reptes de futur del galerisme a través de veus del sector, de l'esfera…

27 de març de 2026
  • Good News Barcelona

Mariella Franzoni i Enrique Lacalle: “Barcelona té totes les condicions per tenir una gran fira”

Al capdavant de By Invitation, Mariella Franzoni i Enrique Lacalle han trobat una nova manera…

27 de març de 2026
  • Opinió

Una manera de mirar: el futur del galerisme

El futur del galerisme me l’imagino més cohesionat. El món de l’art sempre existirà, igual…

27 de març de 2026