Vull menjar-me la teva playlist

Si la magdalena de Proust ens va ensenyar que un gust pot obrir la porta de la infància, la música ens recorda que l’oïda també sap tornar. I, tanmateix, en molts restaurants, la banda sonora tot just xiuxiueja: una llista genèrica, sense ànima, que no diu res ni acompanya. Però hi ha llocs que han entès una cosa essencial. Restaurants on els acords s’utilitzen com a ingredients, on la música no decora: narra. Construeix atmosferes, desperta memòries, teixeix relats. Relats que, gairebé sempre, ens porten de tornada al passat.

L’Ignasi García, de Maleducat i Casa Fiero, ho resumeix amb una imatge clara: “La música és una manera de tornar a l’espontaneïtat de la infància”. Als seus restaurants hi sona, sense complexos, Te quiero comer la boca de La Mosca, Gettin’ Jiggy With It de Will Smith o Oiga, mire, vea de Guayacán Orquesta, a més d’Oques Grasses, The Gardener o Martinho da Vila. Una barreja que no busca complaure, sinó relaxar codis, trencar jerarquies, abaixar el volum del món exterior. A més, des de Maleducat, cada mes publiquen un butlletí amb playlists que funcionen com a record i com a regal: llistes per emportar-se una part del local, no a les mans, sinó a les orelles.

A l’altre extrem de la ciutat, el restaurant Señora Dolores ofereix una de les seleccions musicals més personals de Barcelona. El seu creador, el xef i melòman Mathieu Pérez, salta de Cartola a Ennio Morricone o J-Live amb una naturalitat que no necessita explicació. “La música és molt important en aquest ofici; sense ella no podria passar tantes hores cuinant”, confessa, mentre serveix vins naturals de culte i una lasanya fregida que et deixa sense paraules. La seva connexió entre cuina i so és tan literal com visceral: durant un temps, cuinava i punxava alhora. “Feia de DJ Four Crepes, en referència a Four Tet. Tenia vinils i dues màquines de creps i punxava mentre cuinava.”

També l’Omar Malpartida, xef del Maymanta al Grand Hyatt Barcelona, cuina amb ritme. En el seu univers, la música no és fons: és atmosfera i part del viatge. Segons el moment o l’esdeveniment, sonen playlists diferents: a Verbena, la seva experiència criolla, manen la salsa i el merengue; a Pachamama, el seu tardeo amb ànima eivissenca, es barregen house i afrohouse. Tot passa en un mateix espai, sense necessitat de moure’s, “com si cada ambient fos una transició natural entre la copa, el sopar i el ball”, explica. I mentre ho diu, avança el que ve: aviat obrirà un nou restaurant, on les brases peruanes i la música tornaran a marcar el compàs.

El recentment inaugurat Salsa Street Food també ho té clar. Es tracta d’un mexicà amb ànima de listening bar, un concepte que comença a guanyar terreny a Barcelona, amb locals com el Jaç Hi-Fi Bar, que també n’han fet bandera. A Salsa, la música canvia segons el moment del dia: al matí, atmosferes suaus — Mood de Mild Orange—; a la tarda, l’energia puja —Take It Off My Hands de Tample—; i a partir de les 23 h, house i disco —Blackoak de Maribou State—. “La música és una extensió de la marca i de l’atmosfera que volem transmetre”, explica Jander Ferrer, copropietari. I té raó: la música també cuina.

I si parlem de precisió, El Pompa encapçala la llista. Aquí, el so es cuida amb una meticulositat quirúrgica gràcies a un sistema Triple Onda —un equip d’alta fidelitat que converteix cada nota en una carícia auditiva—. Pots passar de Losing My Edge, de LCD Soundsystem, al violí de Stéphane Grappelli, o trobar a les prestatgeries joies com All My Friends en vinil o clàssics de Los Panchos. Tot conviu. Tot sona. Res no és casual.

Perquè la música, igual que els ingredients, també té terroir. I hi ha restaurants que no la tracten com un simple element decoratiu, sinó com el que realment és: una manera de dir qui són.